-
- 06 set
La dictadura com a reclam
La qüestió és fastiguejar el personal. A un èxit contraposa-hi una polèmica o una imatge desagradable o un record lleig, i avall que fa baixada. Partits i governs varis ho fan amb el que bull a Catalunya de fa anys. José Montilla, parlant del dret a decidir, va arribar a dir que certs règims autoritaris també feien referèndums. I així, a cada reivindicació o èxit del catalanisme, una apel·lació explícita o implícita a dictadures o a règims criminals. Ara, ja de ple en la campanya més important per a Catalunya en dècades, hi han tornat amb força. És allò dels equips de futbol que ni juguen ni deixen jugar, i que sempre desesperen la graderia, sobretot si li agrada el bon joc i l’esperit esportiu.
Omplir un Camp Nou de gent i de festa i de reivindicació política pacífica és una fita a l’abast de molt pocs. L’Assemblea i Òmnium ho van aconseguir i l’espanyolisme només va saber contestar-hi recordant Hitler i Nuremberg. Davant d’un megaèxit de convocatòria, taca que fa fort. Igual que amb les grans convocatòries de concentracions els últims 11 de Setembre. ¿Que l’espanyolisme el 12-O, Dia de la Hispanitat, només arriba a omplir el centre de plaça Catalunya i gràcies? ¿Que allà hi va bàsicament la societat civil espanyolista subvencionada, tot el PP de Catalunya, tot Ciutadans i tant PSC com pot, i ni així omplen? Doncs au a dir que la Via Catalana, la V i tot el que munti l’independentisme recorda, per gegant i ben organitzat, les desfilades de Corea del Nord o la Xina comunista. ¿Oi que veuen que poc constructiu i que trampós i descoratjador que és aquest procedir, per a la seva pròpia causa? Perquè és evident que així, amb la dictadura com a reclam, no s’aspira a sumar ningú, sinó com a molt a restar l’altre.
Felipe González amb l’article aplaudit per Aznar a El País hi va tornar, comparant el que passa a Catalunya amb la Itàlia i l’Alemanya dels anys 30. I García Albiol i Cospedal també han al·ludit al presumpte esperit dictatorial d’Artur Mas i d’un catalanisme que en contrast no han fet res més que reclamar el dret a vot i a decidir del poble català. De tota la societat, pensi com pensi i per fer en conseqüència a partir del veredicte de les urnes. Però n’hi ha que ni això poden assumir. I aquests són els qui en teoria volen donar lliçons de democràcia. En teoria. Però a la pràctica no. Perquè de fet, tacats ells per aquesta sospita, impotents com un PSC que fa no gaires anys defensava el dret a decidir i després que el PSOE l’hi prohibís ara se’n riu, l’únic que els queda és eixamplar la taca, el fangar, i mirar d’enfonsar-hi tot el debat. El 27-S sabrem si aquesta tàctica encara té el seu públic i si la majoria està amb això o amb eljogo bonito.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
