-
- 02 ago
La jove ‘ala oeste’ de Rajoy
Hi ha una generació política (i no política) a qui la mítica sèrie The West Wing (El Ala Oeste de la Casa Blanca) ha fet molt de mal. Els va explicar una història idealitzada que queda força lluny de la realitat més prosaica que envolta el poder. Però a la vegada els va injectar el verí de la política i, sobretot, els va inocular ganes de remenar-hi entre bastidors, a la sala de màquines amb opcions d’ascendir a coberta si hi treballaven a fons, primer a l’ombra. És el cas d’Andrea Levy, des de fa poques setmanes flamant vicesecretària general d’Estudis i Programes del PP a escala estatal, i número dos de la llista dels populars en la llista encapçalada per Xavier García Albiol al Parlament.
El seu heroi televisiu de ficció és Josh Lyman, un dels puntals d’aquella sèrie on el president era un Josiah Bartlet a anys llum en tots els sentits de Mariano Rajoy.
Sèrie pionera
La gràcia d’aquell producte televisiu que a principis dels anys 2000 va ser una de les pioneres en l’impuls de l’actual època daurada que viuen les sèries televisives era que ens mostrava el poder per dins. Els protagonistes, des d’un principi, havien de ser els assessors presidencials, els spin doctors de la Casa Blanca. Però el bon paper del veterà Martin Sheen en l’enregistrament del capítol pilot en va catapultar el protagonisme i el seu rol central en la trama. Això sí, els assessors, els estrategs, els responsables de comunicació i discurs de l’indret eren la fauna triada per generar relat. I Levy (Barcelona, 1984), que quan va començar a emetre’s la sèrie el setembre del 1999 era una teenager, es va fixar en el més divertit i agut de la sèrie. Un Josh Lyman (amb cognom també d’origen jueu) que durant bona part de la sèrie és la mà dreta del cap de gabinet del president Bartlet, Leo McGarry. Ell, juntament amb la cap de premsa, C. J. Cregg, és el personatge que més surt a la sèrie, en 151 de 156 episodis.
Josh és jove i impulsiu. Per moments desbordant i temerari, i amb un cert punt de dificultat per a l’autocontrol. Levy té moments d’aquests, plena d’energia continguda a la força, tot i que ha tingut els seus instants d’erupció gens dissimulada en més d’una de les tertúlies en què durant els últims temps ha anat agafant rodatge davant de les càmeres.
Però juntament amb Pablo Casado (vicesecretari de Comunicació), Fernando Martínez Maíllo (vicesecretari d’Organització) i Javier Maroto (vicesecretari sectorial), forma part de la nova guàrdia pretoriana genovita amb què Rajoy ha volgut donar un impuls generacional al seu partit. L’equip del president Bartlet a The West Wing també era en general força més jove que ell, a excepció del seu cap de gabinet, Leo McGarry. Aquest rol, a la vida real i aplicat a Rajoy, l’assumeix un Jorge Moragas ara també cap de campanya del líder popular.
Levy assegura que Josh era «lo más» de la sèrie que la va impactar, i ara, amb la complicitat d’un Moragas també molt enamorat del món anglosaxó, assumeix que Rajoy l’ha posat com a persona de confiança des de la seu central del carrer de Génova per pilotar l’estratègia catalana. «Ara, a treballar», diu. I caldria afegir-hi «més», perquè ella en aquella casa ja hi havia treballat fa anys (i d’aquí vénen amistats genovites que hi va fer com l’actual cap de l’oposició a Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla). Després d’aquella època, li va tocar treballar a l’ala oest del partit a Catalunya, també a Estudis i Programes, on ara la substitueix Juan Milián, igualment jove i fan del món de la comunicació política.
Queda clar que la sala de màquines no només no l’espanta, sinó que, a més a més, n’entén la importància i l’oportunitat que pot suposar per ascendir en l’escalafó. Lyman a la sèrie també ho fa, però entrar en més detalls seria caure en spoilers que descobririen massa de la trama per a inquiets que encara no s’hagin animat amb aquest veritable clàssic i icona d’allò que els americans i els britànics han convertit en tot un gènere: les sèries que mostren el poder per dins, amb els protagonistes que en la vida real s’escapen la major part del temps de l’atenció dels focus de les càmeres.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
