-
- 14 jun
El ‘finis terre’ de CiU
I guanyarà Josep Antoni Duran i Lleida. I «els hereus del 1931», els sobiranistes d’Unió. I Unió en general. I Artur Mas. I potser s’acaba CiU, però no el món, perquè votar és sa i no pot ser el finis terre de res. O sí però, en tot cas, un com aquell on l’oficialitat de fa segles pensava que s’acabava tot, i no. Perquè la terra va resultar que no era plana i més enllà de l’horitzó hi havia molta vida. I van trigar un pèl massa a descobrir-ho, però tot arriba. Perquè de vegades sembla que canviar sigui com fer un salt al buit, i no. És la por al canvi, a moure’s. Però si se supera la por, més en democràcia i si es fa de forma raonada, hi ha molts números que tothom hi pugui guanyar.
No menystinguin la democràcia. De fet, no menystinguin en general. A la vida, i en particular en política, aquesta és una mala opció, també quan l’apliques als teus adversaris. Duran ha caigut sovint en això. Va menystenir Mas quan es disputaven el lideratge de CiU (i més enllà). No pensava que arribaria on és ara, en general. Va menystenir el procés sobiranista. Deia a Madrid que no seria res, i fa temps que no se’l creuen, esclar. I va menystenir la complexitat d’una força política com Unió. Perquè en democràcia la gent vol decidir, i que es noti. Cada vegada més. També a Unió, on la diversitat d’opinions bull malgrat els molts esforços que han fet alguns per identificar-la amb una sola persona i les seves circumstàncies.
Però no, les sensibilitats existents a Unió són diverses, com les que existeixen en el sobiranisme, en el procés, i al país en general. I hi conviuen en harmonia, no entenent la diferència com a enfrontament ni confonent la divergència amb la fractura.
Regna la pau social
Només aquí ens han volgut vendre que Catalunya va pel camí d’una fractura social pel simple fet de reclamar el seu dret a decidir. A Escòcia, les veus que plantejaven això eren marginals quan van celebrar un referèndum sobre la independència. I hi governen els independentistes, i van arrasar en les eleccions generals britàniques i la pau social hi regna. Com aquí. Com passarà segur a Unió, malgrat les moltes discrepàncies. I si algú ha de fer un pas enrere després de la votació d’avui, o si algú considera que ja no té sentit seguir-hi perquè simplement unes sigles l’han acompanyat durant un temps però això ja no té sentit, canvi i avall. ¿O és que no vivim en l’era del canvi permanent? ¿O és que a la política catalana tot ha de seguir com sempre? ¿I si això no passa, s’acabarà el món? ¿Això seria radical? Tan poc, en tot cas, com Núria de Gispert, Joan Rigol, Antoni Castellà i tants altres que han assumit moderadíssimament la defensa d’un no avui per a poder dir sí demà. Perquè tothom pugui guanyar.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
