-
- 26 mai
El dubte ofèn?
CiU no és el procés sobiranista. Quedi apuntada per obrir aquesta obvietat, per als llestos que sense coses així sembla que no puguin viure. Apuntar com a prèvia això i que un servidor no creu que CiU pugui impulsar en solitari el procés. I amb aquestes dues sentències no crec que hagi descobert Amèrica, però alguns que m’han retret recentment que no ho pensi sí que sembla que obrin els ulls al món cada dia quan es lleven i barrinen coses evidents en la línia. Això sí, només afegir que els qui acusen gent com un servidor de dir el contrari d’obvietats com les ara apuntades en molts casos cauen en un error de principiant: pensar que amb una CiU tocada, el procés pot tirar com si res. Pensar això és no pensar o fer-ho i obviar-ho en el seu relat, aplicant-hi la mala fe que més frena.
Dit això, al tema: CiU té molts deures a fer a casa seva, per mirar de sobreviure i per poder sumar al procés que impulsa des de les institucions. Deures indefugibles. I està clar que no és l’únic actor polític del procés que necessita fer deures. Però si a Convergència i a CiU no practiquen urgentment la generositat, el moviment i el risc que fan bé de reclamar a altres, no se’n sortiran. Els cal generositat per fer alguna cosa (de bo, vull dir). Per seguir com fins ara, res. Però els està bé així? Poden esperar a fer al partit un congrés-autòpsia el 2016? Ja els està bé el Govern i els consellers que hi ha ara? Transmeten l’impuls i el missatge que volen que la gent compri en les eleccions catalanes del 27S? Sí. Si és així, endavant, però consti aquí un que proposa humilment reflexió. La mateixa que proposo a Esquerra i la Cup.
Per avançar, atura’t. Ho deia un mític anunci de cervesa. Hi crec molt. Ahir escrivia un article on parlava d’això, d’aturada, de frenada. I els motivats (i els malintencionats) de torn ja venien a interpretar que dono per mort el procés i que sóc un pessimista i no sé quantes coses més. Quedi clar: jo no he dit que el procés sobiranista estigui acabat. Però només plantejar de reflexionar sobre com va, ja n’hi ha que et diuen de tot. És per reflexionar-hi, també. Si tan segurs estan que tot va genial, com és que salten així a la mínima?
Reflexió, doncs, si us plau. El PSC està fatal? Sí, i a Catalunya els qui els defensen ara prefereixen fer com si res i miren només el que ha passat a Espanya per provar d’intuir-hi un bri d’esperança. I així els va i els anirà. El PP també està fatal? Sí, i diuen que han guanyat a Espanya i mantenen a na Sánchez-Camacho. I així els va i els anirà. L’unionisme no creix i és el que és? D’acord. I això vol dir que el procés està fantàstic, que aquí no ha passat res, que Barcelona ja no té un alcalde pel procés, però alegria? Que a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, CiU i ERC i la Cup sumen el que sumen, però via? Podem fer de veritat així sense pensar-hi ni un moment? Si és que sí, al procés no li anirà gaire bé. Crec. Puc plantejar-ho? El dubte ofèn? Sí? De veritat? Això és el que volem? Així es vol construir?
Jo crec que no. Per això encara confio que la cosa pugui tirar. Malgrat tot, que no és poc.
(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)
