-
- 14 des
Un regal enverinat
Setmana d’estrena del Portal de la Transparència impulsat per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. I com que la transparència té els seus significatius topalls, la premsa ha passat a entretenir-se en detalls que donen joc com els sous de ministres, president del Govern i assessors i alts càrrecs. Han impactat circumstàncies com el fet que el director de Gabinet de Mariano Rajoy, Jorge Moragas, cobri el doble que el president espanyol. Però, ¿i l’equip del Ministeri de la Presidència?
Sota el paraigua oficial de Sáenz de Santamaria, una dona de la màxima confiança de Rajoy, la secretària d’Estat de Comunicació, Carmen Martínez Castro, cobra força més que la seva superior jeràrquica. Això sí, forma part d’un col·lectiu, els màxims responsables de la comunicació del Govern, que té una mitjana de vida laboral molt curta, d’uns dos anys. Però ella n’ostenta el rècord, tres anys des que Rajoy va assumir el poder i la va nomenar, el desembre del 2011. També diu molt del tarannà del cap de Govern, amb tirada a no tocar gaire res si no s’hi veu molt obligat. Els assessors dels líders polítics també els descriuen en part.
Miguel Ángel Rodríguez (1996) va assumir la Secretaria d’Estat de Comunicació i de facto va passar a ser el portaveu del primer Govern de José María Aznar. Dur com ell, va elevar en rang allò que amb Felipe González va assumir en el seu últim govern Miguel Gil Peral com a subsecretari, amb el ministre portaveu. Molt de poder, però Rodríguez va durar poc, dos anys. El va substituir l’empresari Pedro Antonio Martín Marín (1998), i a ell el ministre portaveu Pío Cabanillas Alonso (2000), que havia estat director general de RTVE. En cessar el ministre, l’últim secretari d’Estat de Comunicació d’Aznar, que ho va ser durant els atemptats de l’11M a Madrid, va ser Alfredo Timermans (2002), després a Telefónica.
Quatre per a Aznar, i quatre secretaris d’Estat de Comunicació va tenir també José Luís Rodríguez Zapatero. Miguel Barroso(2004), el primer, assumia part de la gestió del discurs i de la construcció del relat amb una atenció especial a l’escenografia del poder. Va esperonar el naixement de La Sexta, Cuatro i el diari Público, però va plegar un any i mig després. El va substituir el sindicalista Fernando Moraleda (2005), i a ell la periodista de la SER Nieves Goicoechea (2008). L’últim va ser Félix Monteira (2010), fins llavors director de Público. I va passar. Ben pagat però força fugaçment, com la resta que ocupen un càrrec, regal enverinat, que acostuma a cremar ràpid.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
