-
- 18 des
Un mal ja està fet
Els últims dies, preguntes a gent de CiU i d’Esquerra i poc menys que et pinten un quadre propi de novel·la d’Edgar Allan Poe. De por. Després, els escoltes als mitjans i veus que reciten força sovint allò de “estic segur que hi haurà un acord”. I jo llavors em pregunto: un acord…? Però quin acord? De quin tipus? Un per sortir del pas que sigui per ajudar a no cedir a cap dels dos i que no acabi aportant ni sumant res? Un acord per acabar estomacant-se els dies parells i fent com que hi ha algun tipus de sintonia patriòtica els senars? Quin acord? Un acord, molt bé. Però serà L’acord? El serà així, en majúscules? El sabran fer? En tenen cap intenció? Jo malgrat tot segueixo pensant que encara és possible.
Ara bé, un mal ja està fet. I fixin-se que aquí canvio l’article tradicional que correspon a la frase “el mal ja està fet”. Dir això, “el mal ja està fet”, implicaria donar per perduda ja la partida. I no. Crec que malgrat tot encara hi ha partit. Però seria absurd no admetre que un mal ja s’ha fet. Seria absurd no assumir que entre el votant sobiranista tot plegat fa dies que està quedant llarg, massa prosaic i molt poc lluït (tirant a desmoralitzador).
El fet de constatar, un cop més en un moment clau, que els obstacles de sempre semblen infranquejables fins i tot en aquest moment excepcional, desgasta. Primer de tot, els partits implicats i els lideratges polítics que més s’identifiquen (per activa o per passiva) com a aturadors de l’entesa. Però de retruc, aquest escenari també afecta el procés i molt especialment allò que uns i altres havien dit que calia ara: anar sumant-hi gent, que en falta.
Això dels últims dies a tomb de la llista unitària o no suma algú al procés sobiranista? No, evidentment. I algú entén que CiU i ERC no hi facin alguna cosa? Tampoc. Fa pocs dies un militant d’Esquerra que ha tingut altes responsabilitats em deia: “Crec que per primera vegada des de les eleccions del 2012 la gent no ens està entenent, no està entenent què fa en Junqueras”. I té raó, però el prisma caldria obrir-lo. Pocs, mirant-nos-ho des de fora, podem entendre què els està passant pel cap a ell i a la resta dels qui haurien d’estar treballant no per un acord més, sinó per l’acord polític de les seves vides. I aquest mal ja està fet. I ho saben. I el fet que sigui tan evident a ulls de tothom i que ho estiguin interioritzant, paradoxalment, potser és a fi de bé. No descartéssim que reaccionin a temps.
(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)
