-
- 28 des
Bells temps
El passat que no passa. O allò del «tot torna» aplicat a la política. Fa unes setmanes, el periodista Francesc-Marc Álvaro va reeditar (ampliant-lo i actualitzant-lo generosament) un seu llibre del 2003,Ara sí que toca!, ara amb el subtítol El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol. Recepta obligada per entendre quina Convergència i quina CiU queda en peu després del tsunami del casPujol. Perquè sí, més enllà del fenomen Podem i Pablo Iglesias hi ha vida. Concretament la dels partits que ja són a les institucions, no només en potència. Saber d’on vénen aquells que els impulsen dóna pistes de cap a on poden anar, i amb ells força més gent.
William Shakespeare deia que el passat és un pròleg. I bé, això ens demostra Álvaro amb el seu llibre sobre els orígens del pujolisme i allò que en va ser pecat original i greu motiu de desgast anys després. ¿Quina Convergència tindrem en els pròxims temps i com decantarà escenaris? El recorregut dels qui ara la lideren ens en dóna pistes. I, per exemple, quan joves dirigents de present et diuen «qui ara mana a Convergència (al partit, a Còrsega 333) és Carles Campuzano», evidentment ho diuen perquè no confien en l’actual coordinador general del partit, Josep Rull, perquè en volen desgastar la figura, però també perquè tenen present la llarga amistat i les batalles que durant dècades l’han unit a un dels diputats més veterans (no per edat) de CiU a Madrid. Ells, en el seu dia, eren sobretot de la JNC (la Joventut Nacionalista de Catalunya), i en aquelles èpoques, vells i bells temps (comparats amb la duresa del present) ja lliuraven batalles internes i externes, per exemple en contraposició a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), on algun d’ells també hi va passar convulsament, i on hi van destacar altres com Quico Homs, Quim Forn o Oriol Junqueras.
Aquells vells temps també queden. Expliquen fílies i fòbies del present. Químiques. Fusions i fissions que fan la política d’ara i que construeixen (o tot el contrari) la de demà. I explica moviments, que no fan soroll però que últimament s’acceleren i alguns donaran fruit (o no). En els últims temps, per exemple, el conseller Santi Vila iRull, amb discursos al voltant del sobiranisme ben matisats i tots dos amb passat a joventuts de partit, busquen harmonia. ¿Com miren de trobar-la? En el seu cas, fent de ròtula, amb un Damià Calvetactual responsable de l’Incasòl, que penja de la conselleria de Vila, i company de Rull en mil i una batalles a la JNC. El passat, sempre pròleg. Veurem de què.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
