-
- 26 nov
Elogi de Duran
Ahir vaig escoltar com en Jordi Basté entrevistava Oriol Junqueras a ca El Món a RAC1. El periodista feia molt bé la seva feina, i ho intentava i tornava a intentar-ho però el líder d’Esquerra tirava de capelina i no hi havia manera que es mullés sobre Josep Antoni Duran i Lleida i les declaracions que l’altre havia fet el dia abans a can Cuní, a 8TV. El d’Unió l’havia posat maco-maco, però el republicà no s’hi va tornar. I no ho vaig poder evitar, i al moment li vaig enviar un whatsapp de felicitació a un amic d’ERC que em va contestar: “Avui és el dia de Mas i no serem nosaltres qui ho embrutem”. Un detallàs que a CiU n’hi ha que no el tenen. Mai en un moment clau per al president. Tot el contrari.
Duran i Lleida és un animal polític que s’ha dedicat a eixe món des que tenia cabells a la closca i a la barba. La sap molt llarga i, sobretot, ho sap ben bé tot sobre els ritmes dels mitjans de comunicació i la seva capacitat d’arrossegar i condicionar l’agenda política. Ha viscut d’això, i molt bé, durant la major part de la seva vida adulta. I té la legítima intenció que així segueixi essent durant força temps. I per tant hi persisteix. I jo crec que ho seguirà fent. En això, a banda del seu domini del temps i del seu saber quan embrutir, quan amorosir o quan emmudir, també l’elogio. N’és digne, per persistent i per jugador experimentat.
Ara bé, trobo que aquestes qualitats, sense una important connexió amb la base, ja fa dies que comencen a no tenir gaire recorregut. Com el cos del pollastre sense el seu cap degudament escapçat. Aquí a la inversa. Duran i el seu minvant (tot i que poderós) entorn semblen cada dia més un cap que s’ha separat del seu tronc, del seu cos que el feia avançar. Pronuncia una conferència en diumenge, dos dies abans que ho faci Mas, i té tots els mitjans pendents d’ells i un auditori selecte amb la pomada ben bé al complet. Però, i el seu partit? I la seva base? I els seus socis de federació? I els votants de CiU? I el suport a les enquestes? Tot això sembla que camina de fa dies de forma independent (i més aviat en direcció contrària) a aquesta cúpula que amb Duran fins fa no gaire la coronava.
I és que passa que la gent, una majoria de la ciutadania, també s’està destapant com a força persistent. I també vol marcar agenda, en aquest cas la dels polítics catalanistes en conjunt, de forma horitzontal i poc vertical a l’estil de dalt a baix. Això, com les innegables qualitats de Duran, també mereix elogi. I vés que no s’acabi imposant i forci, un cop més, que l’olfacte i l’admirable instint de supervivència (política) de Duran el sumin al clam popular en contra d’allò que ara el socialcristià diu defensar. Ja el vam veure anant a una manifestació on havia dit que no aniria, finalment amb cadira de rodes i crosses. I també votant, amb mala cara, però allà fent cua a la seva mesa el 9-N. No em diguin que aquests moments que a algun altre l’haurien forçat a quedar-se a casa o a plegar no mereixen també elogi? Jo no sé si en seria capaç, i vostès si són sincers m’acceptaran que tampoc. Té el seu mèrit. No el menystinguem. I no descartéssim que torni a sorprendre’ns, això sí, si la gent persisteix i, com en Duran, no es rendeix. A veure qui pot més.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
