-
- 12 oct
Ser-hi i no ser-hi
Els partits pro consulta han tingut aquesta setmana en Ana Mato una imprevista aliada a l’hora de restar-los un pèl de la pressió mediàtica que ells mateixos, per les seves pròpies errades, s’autoinfligeixen quan en teoria la volen evitar. La cimera al Palau Robert va ser això. Un innecessari generar expectativa mediàtica, quan aquella reunió estava destinada a no arribar a cap gran conclusió. D’aquí l’enuig del president Artur Mas, aquell dia i la vigília quan havia transcendit a la premsa la previsió de trobada. «¿Per què filtrar una reunió que no ha de tancar res? ¿Per, en sortir-ne, generar més sensació de crisi perquè no hi haurà qui en pugui o vulgui dir res?». S’ho preguntava un dels homes del president, força en boca d’ell. Posar (encara més) pressió. Sembla evident que qui filtra ho fa amb aquest objectiu. Sort de Mato.
L’actual ministra de Sanitat fa més d’una dècada que acumula càrrecs de responsabilitat al PP. Va ser un peó fidel i disciplinat a les ordres de Mariano Rajoy a la seu de Génova, quan el president era més discutit i més mancat anava de fidels disposats a fer-li d’escut davant Esperanza Aguirre i companyia. I és agraït. I allà, a la seu central del PP, des dels primers temps de José María Aznar hi ha un departament, el de Telegènia, dedicat a treballar la comunicació dels portaveus del partit. Mato devia passar per l’indret com si res. Impermeable. I per cert que el director del departament des de mitjan anys 90, Jorge Rábago, ha estat notícia també aquests últims dies perquè va ser conseller de Caja Madrid amb una de les famoses targetes b. Altres han estat forçats a dimitir. Ell de moment no. El seu paper com a assessor en relacions públiques i telegènia és molt valorat al partit. Malgrat casos com el de Mato.
I és que, si l’actor principal no dóna la talla, ja pot tenir els millors assessors, però arribarà fins allà on pugui i no més. Mato, al ministeri té un veterà de director de comunicació, José Manuel Martínez Ruiz. Va feinejar per al PP català i a Sanitat amb les ministres Celia Villalobos (amb la crisi de les vaques boges) i Ana Pastor. I se’n va sortir. Ara, al màxim a què han pogut aspirar ell, Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría és a fer invisible la ministra. Hi és, ocupa la cadira (que fa temps es va guanyar per obedient), i a la vegada no hi és, perquè l’amaguen tant com poden, no fos cas que amb la seva poca traça creï focs a cada instant i tapi les crisis d’altres.(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
