-
- 16 set
Duran, Junqueras i les vies mortes
Ahir el president Artur Mas va ser diàfan en el seu discurs d’obertura del Debat de Política General. I ho resumiré en cinc frases que va pronunciar (amb afegitons meus): “Catalunya vol votar, dialogar i negociar”, però necessita interlocutor i aquest no hi és més que per dir ‘no’ a tot. Som davant “d’un abans i un després en la història de Catalunya, que espero i confio que sigui a fi de bé”, confiem que com tots, tot i que això sigui molt confiar. És clara la “necessitat del consens i la força de la unitat”, i caldria que els partits polítics catalanistes s’hi posessin ja. “Catalunya i l’Estat van per vies diferents i en direccions diferents. No hi ha xoc de trens sinó allunyament”, cada dia que passa més irreversible. I finalment: “Ens trobem en una via on perdem instruments i recursos, en una via morta que no porta enlloc”, i per tant cal decidir si volem seguir així o no. Cal poder votar.
Crec evident que el gruix d’aquestes afirmacions seria clarament compartit per la immensa majoria dels qui fa cinc dies es van manifestar a Barcelona dibuixant una espectacular V. Per ells i per una majoria del poble de Catalunya, si atenem a les enquestes i a l’actual composició del Parlament. I per tant crec que hi ha coses que (model d’Estat i relació Catalunya-Espanya a banda) van enfilant via morta. L’una, que la practica Josep Antoni Duran i Lleida força sovint, és la de perdre’s en discrepàncies dins el catalanisme que en gran part les crea el gran gruix del problema: l’interlocutor a la Moncloa i al Congrés dels Diputats. Ells són el gran problema (també per a la tercera via), no frases més o menys afortunades de líders catalanistes que es troben en un moment de tensió màxima. Que Oriol Junqueras també persisteix en errors (i vies mortes) com la lectura i la pràctica del moment polític en clau dels clàssics compartiments estancs que tradicionalment han separat els grans partits catalanistes? Sí, de moment és així. Però els recels mutus no se superaran i la unitat no s’assolirà si només s’incentiva el soroll declaratiu i es perden forces pel camí en el moment més crític i decisiu.
Consti que sé diferenciar entre deslleialtat i discrepància. La primera la considero imperdonable, sobretot quan és reincident i no es pot atribuir per estadística a errors humans o de càlcul. La segona la considero legítima en política i entre els seus protagonistes. Però ara tots dos conceptes s’han de superar i qui hi caigui cal que sigui conscient de les conseqüències de fer-ho, no només en clau personal i en clau partidista sinó sobretot en clau de país.
Duran i Junqueras, com el president Mas, defensen oficialment que l’actual relació Catalunya-Espanya és en via morta. D’acord, doncs si a més coincideixen amb ell en què els trens no van a xocar sinó que s’estan allunyant, que no provoquin més topades entre vagons del mateix comboi. Que no aturin (ni que sigui involuntàriament) allò que la societat catalana i Madrid estan aconseguint amb molt d’esforç. Que facin diferent a allò que els altres n’esperen i l’impuls al conjunt del procés serà decisiu. Encara hi són a temps i jo, en contra del pessimisme de molts, encara hi confio. Malgrat tot.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
