-
- 10 jun
I Duran i Duran i Duran
Au som-hi de nou a xerrar d’en Duran. I a obrir diaris i telenotícies i butlletins de ràdio i digitals amb ell. I Duran i Duran i Duran. Com l’anunci aquell del conillet de Duracel. I segurament n’hi ha qui no se’n cansaria mai, potser el protagonista i tot, però la societat catalana afortunadament està en tota una altra fase, no en aquesta dels personalismes i dels noms i la política de tota la vida. Perquè sí, mal que els pesi als protagonistes de sempre, ara el centre d’atenció són uns altres. Les urnes. La gent. Els està costant però acabaran per assumir-ho. De fet alguns ja s’hi van posant.
S’imaginen un debat a TV3 entre candidats a les pròximes eleccions catalanes, amb Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida encapçalant candidatures diferents? S’imaginen en Duran coincidint sobretot amb Alícia Sánchez-Camacho i Pere Navarro, rebent copets a l’esquena d’Albert Rivera, i enfrontant-se i fent retrets a Mas, cara a cara? Jo tampoc. Malgrat tot, jo no ho veig. És a dir, que ho visualitzo mentalment de forma nítida però a la vegada em costa molt d’imaginar-m’ho materialitzant-se. Entre altres coses perquè, llegat històric d’Unió a banda (que això de base hauria de pesar i de condicionar tota l’acció del seu líder de fa 27 anys, no 83), en què pot competir Duran amb Mas en condicions? En joventut? En projecció de futur? En experiència de govern? En gestió? En defensa d’un sistema de finançament just per a Catalunya? En moderació? Oi que ho veuen? Duran també. Així que ja som al cap del carrer. Fixin-se que davant la hipòtesi de la seva retirada (parcial), s’han exclamat i compungit sobretot a Madrid, i molt especialment aquells que entenen entre poc i gens què està passant a Catalunya. I aquí? Bàsicament, ni fred ni calor. Clar com l’aigua.
Duran va sumar a CiU? És clar! Tot i que no tant com Joan Carles I ho va fer a la monarquia. Ara Duran resta a CiU? Sí, ja fa dies, ho sap tothom. En uns termes similars a com ho feia el rei a la seva Casa. I com Rubalcaba al PSOE i com tants altres que no per edat, sinó per impossibilitat de reciclatge i d’adaptació a un nou temps, a una nova societat i a una nova política, hauran d’anar cedint pas perquè el seu temps (que l’han gaudit dilatat) ja ha passat. I és cosa d’ells si ho fan voluntàriament, amb elegància i per iniciativa pròpia, o rebregats i entelant tota una trajectòria i allò de bo que hagi pogut tenir. Rubalcaba ha optat per la primera opció. Joan Carles I també. I Duran és llest com ells. Així que potser que no hi esmercem gaire més estona i la dediquem a coses noves, que no cansen sinó que il·lusionen, i que reclamen de la nostra màxima atenció.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
