-
- 15 jun
D’un temps (passat), d’un país (llunyà)
Raimon, guardonat aquesta setmana amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va donar a llum el 1964 la cançó D’un temps, d’un país, en què parlava amb esperança «d’un temps que serà el nostre, d’un país que mai no hem fet». Cinquanta anys clavats després, una realitat política i social molt diferent ha fet que un grup de polítics s’adoni (finalment) que el temps i el país que han construït durant anys ha canviat. Que van sumar en etapes, trinxeres i responsabilitats diferents, però que aquest ja no és el temps ni el país que els va fer protagonistes.
Joan Carles I, després de gairebé 40 anys de regnat, cedeix finalment el pas al seu fill Felip. «Abdica a contracor», com han advertit des d’un primer moment els que el coneixen bé. Ho fa, però no serà present en l’acte de coronació del nou rei perquè diuen que «vol que tot el protagonisme sigui per a Felip VI». Però amb la seva absència Joan Carles I també serà protagonista, com ho seran la seva filla Cristina i el seu gendre Iñaki Urdangarin. Ells, de fet, personifiquen el que la Casa Reial espanyola vol deixar enrere. El que ha situat la monarquia en el moment més crític i en la diana de les crítiques durant anys, amb un Joan Carles I que en va ser el gran actiu i impulsor, però que ha demostrat durant el crepuscle com a monarca una nefasta adaptació a un nou temps i a un nou país.Ja no són intocables
Un nou context en què la monarquia i els seus protagonistes ja no són intocables. Un nou món on el temps no ho cura tot, on un rei no pot dir en un discurs de Nadal que «la justícia és igual per a tothom» i pretendre que la gent s’ho empassi mentre veu com actuen amb la seva filla les estructures de l’Estat. Una nova (i crua) realitat social, en què no pots dir que pateixes «amb el patiment dels espanyols» mentre alhora creus que ser descobert de safari de luxe a Botswana no tindrà conseqüències. Finalment ho ha assumit.
Igual que Alfredo Pérez Rubalcaba ha acabat assumint que amb ell el PSOE anava de dret al desastre. I per decidir-se ha necessitat totes les enquestes del món i terrabastalls electorals de grans dimensions que primer van donar la majoria absoluta a Rajoy a les eleccions al Congrés del 2011 i després van provocar un drenatge de 2,5 milions de vots a les europees. Alguns diuen que no perdia la fe en «algun miracle» que canviés la seva sort o la de Rajoy.
Alguns altres el descriuen com un «jonqui de la política», enganxat al poder. I així va ser com va fer de tot, de perfecte Rasputina l’ombra de Felipe González, d’Almunia i de José Luis Rodríguez Zapatero, fins que aquest darrer es va cremar acceleradament amb la seva nefasta gestió de la crisi i «l’avi va heretar del nét». Difícil paperot, «però si algú podia mirar de remuntar allò, era Alfredo». I no va ser el cas. Grinyolava amb els nous temps. Havia rellevat l’home que havia representat un canvi generacional que també volia ser sinònim de modernització i renovació. I Rubalcaba, incapaç de fer ni un tuit, un home que en un acte electoral de cap de setmana enmig de la muntanya anava amb mocassins, es va demostrar clarament com una opció fallida per reimpulsar el PSOE. Fins i tot era manifestament poc creïble com a defensor del federalisme, ell, a qui durant els seus anys de govern, quan era conegut com «el Fouché espanyol», el descrivien propis i estranys com «el gran jacobí».
Simplement no era l’home que necessitava el PSOE ara i aquí. ¿Havia estat un home determinant en moments clau per al partit? Sens dubte. Però en el tram final com a candidat i secretari general del partit ha estat decisiu, sobretot, per contribuir a enfonsar-lo.
I si parlem de líders polítics desubicats, Pere Navarro, entre els que se’n van aquests dies, s’emporta la palma. «Com un pop en un garatge», el descriu un dirigent socialista dels que el van animar a presentar-se i, alhora, dels que feia temps que ja no confiaven gens en ell. Va ser un bon alcalde de Terrassa, o almenys així l’hi reconeixen conciutadans seus i polítics de tots colors. Però l’exemple fa bona aquella dita popular que diu que «no tothom serveix per a tot». Va assumir el poder, empès pel nucli dur del PSC (ja molt tocat), que tenia al cap una fotografia del partit que ja no era. Es va presentar a unes eleccions catalanes que volia afrontar «en clau social», però assumint un eslògan («federalisme») que entrava de ple en la dialèctica nacional. Va començar la legislatura dient que s’abstindria en tot allò referent al dret a decidir (que ell havia incorporat en el seu programa electoral) i va acabar, «tard i malament», com assumeixen al partit, fent-se la foto el Dia de la Constitució a la Delegació del Govern espanyol a Barcelona, amb Alicia Sánchez Camacho i Albert Rivera.
Va fer això i va protagonitzar un culebró absurd, fent d’una agressió a mans de «la senyora de Terrassa» una derivada sobre un «clima de crispació a Catalunya» que ell va copsar per «percepcions», i que d’altres, com Rosa Díez (UPyD), van aprofitar per dir que a Catalunya es viu una «violència insuportable». Va fer tot això i va sonar a extraterrestre. Com hauria dit el mateix Raimon, fora «d’eixe món».Desbordats pel present
Fora de context. Desubicats. Aptes per a altres moments i altres contextos, però desbordats pel present i amb escassa perspectiva de futur. El mateix li ha passat a un Jordi Portabella que era cap de llista d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona des de 1999. I ha costat que l’equip d’Oriol Junqueras, d’una nova Esquerra que té poc a veure amb aquella en què Portabella es va afiliar el 1987, el convencés que havia de fer «un pas enrere» i «un gest de generositat» com el de Joan Puigcercós i el d’una direcció que s’havia socarrimat amb les apostes pels tripartits. Només en quedava ell, d’aquella etapa, com a cap de cartell. Ja feia temps que s’havia donat el relleu al Congrés i al Parlament, i encara quedava el Cap i Casal .Perquè ERC parla d’un «nou país» , però va entendre ja fa dies que per mirar de liderar-lo abans havia de fer un «nou partit». Amb cares noves.
I de tots ells, de tots els líders polítics que els darrers dies han optat per la retirada, només n’hi ha un que ha optat per fer-ho per fascicles: Josep Antoni Duran Lleida. Aquesta setmana encara citava Francesc Cambó al Congrés, quan aquest era el referent de la CiU de fa uns quants anys, d’aquella que volia «modernitzar Espanya des de Catalunya». La que liderava a Madrid Miquel Roca i a Catalunya un Jordi Pujol aleshores abonat al «peix al cove». Però allò va passar, progressivament i adaptant-se a una nova societat en què la centralitat del catalanisme s’ha desplaçat cap al sobiranisme. Però Duran encara no. I no sembla que hi reflexioni, de moment. I així segueix predicant al desert del Madrid polític per un «gest» del poder espanyol que no arriba. «No m’han donat ni aigua», es va lamentar. I el cas és que sembla com si encara se’n sorprengués, quan això a Catalunya la immensa majoria ja ho veu com el més previsible del món. El més normal d’un temps que ja no és el seu, d’un país on difícilment farà com fins ara.(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
