-
- 28 mai
Quan aguantar ja no és suficient
Aquests dies postelectorals, de nou amb un PSC tocadíssim com ja fa diverses cites amb les urnes que passa, la mà dreta de Pere Navarro al partit, Antonio Balmón, ha declarat que «la principal virtut que té ara el PSC és intentar aguantar». Una sincera i alhora preocupant reflexió que mostra exactament allò que no pot ser la política en l’actual context social, si és que vol reivindicar-se i tenir algun sentit i esdevenir d’alguna manera útil.
Resistir no és vèncer. No sempre. No ara. Li podia servir la màxima a Juan Negrín, l’últim president de govern de la República espanyola. Llavors, i en el context que li va tocar viure, durant la Guerra Civil, els anys trenta del segle passat, la proclama podia tenir el seu sentit. Però en la nostra societat actual, a la nostra política, que lliura mil batalles cada dia, això ja no li val. Resistir i prou és pansir-se, assumir el fet d’anar a remolc dels altres, no ser un agent actiu, renunciar al paradigma del prosumer que ens impregna a tots, que esdevenim productors i consumidors alhora, també de realitat. Si un partit, si una institució, renuncia a transformar la realitat, esdevé irrellevant, marginal o subsidiari i condemnat a anar a remolc d’altres, del vent que bufa, sense personalitat, sense identitat definida, sense projecte diferenciat que pugui ser tingut en compte o que pugui atraure el vot d’un gruix significatiu de la societat.
Deixar que els altres facin. I pensar que ja passarà. I no. Però aquest no és un mal que es pugui circumscriure a unes úniques sigles ni a un sol context polític. És un mal que s’escampa davant la gran quantitat d’actors que emergeixen i que tenen veu, a voltes institucional i ben organitzada, i sovint també ensordidora i via barricades virtuals que a través de la xarxa sobredimensionen col•lectius, consignes i protestes. I davant d’això, mirar d’«aguantar» i prou no és una solució a res. I a Catalunya, el moment polític que vivim reclama que els partits pel dret a decidir ho tinguin ben present i actuïn en conseqüència.CiU, per exemple, s’equivocaria creient que després del resultat del 25-M ha «aguantat», i via. Té molta feina per fer, internament, que això també pot sumar o restar al projecte compartit, i externament, perquè és evident que només fer front comú i mirar de resistir o «aguantar» davant els envits del poder espanyol i els seus múltiples altaveus, això no és suficient. No n’hi ha prou, amb «aguantar». Cal produir realitat, a banda d’anar consumint-la i metabolitzant-la el màxim de bé possible. I a això estan cridats els partits catalanistes que estan pel dret a decidir. Cada dia que passa és un dia menys que els queda per «aguantar» i prou. És un dia menys que els queda d’excusa per no accelerar la suma, la producció de realitats que impulsin, que atreguin, que aportin alguna cosa diferent de la clàssica resistència numantina. Els cal alguna cosa nova, diferent, un projecte compartit i útil que així sigui descodificat fàcilment per una societat que, davant d’això sí, deixi d’«aguantar» l’actual estatus quo i la present manera de fer política, per sumar definitivament a la construcció compartida d’un nou país.(Per llegir l’article al Butlletí del CEJP, cliqueu aquí)
