-
- 12 gen
Error, tennista i raqueta
¿L’incendi polític obert ara pel Govern de Mariano Rajoy a Euskadi, i que se suma al front català i altres, de qui ha estat culpa? ¿Només d’un periodista? ¿Només d’un director de comunicació? ¿Oi que no cola? ¿O sí?
¿Fa unes setmanes, el director d’EL PERIÓDICO, Enric Hernández, va publicar un article, Els errors no forçats de Rosell, a tomb del veto als nens per accedir al Camp Nou sense entrada. Hernández veia clar que la directiva blaugrana no havia sabut explicar la seva iniciativa en clau positiva, de solució, sinó en negatiu, com a problema, i ho descrivia com a «error no forçat», «aquella pilota mansa que, mal picada amb el marc de la raqueta, acaba a les grades». Drama: la gestió institucional i política acostuma a carregar fàcilment la responsabilitat dels seus errors a lloms del factor comunicatiu i del seu gestor, sempre molt més agraït de sacrificar que el líder institucional o polític de torn. Ha passat aquesta setmana al Ministeri de l’Interior, amb la dimissió del seu director de comunicació (dircom), Albert Gimeno.
Sandro Rosell, que no comunica bé, ja té una mitjana de més d’un dircom cessat per any de mandat. Primer Pere Jansà, després Ketty Calatayud, després Xavi Martín i des del novembre passat Albert Montagut. És clar que el problema no són ells, elsdircom, aquesta tipologia de spin doctor, d’assessor de comunicació i estratègia que com tots els de la seva espècie acostuma a tenir un cicle de vida professional (en el càrrec) més aviat curt. Res no és etern en aquesta vida, però a l’entorn d’uns líders institucionals i polítics que tenen com a gran projecte preservar la seva pròpia carrera, la del seu equip acostuma a tenir un valor molt relatiu. El ministre Jorge Fernández ho ha tornat a demostrar.
És difícil de creure que quan ell i Gimeno eren a Barcelona per assistir a la conferència del ministre Manuel García Margallo fos el dircom i no el màxim responsable d’Interior qui rebés el missatge que l’operació anti-ETA s’engegava. ¿Gimeno va donar a partir d’aquí l’ordre de tirar endavant una nota de premsa que ja estava preparada? Sí. ¿Això va ser un error no forçat en escampar-se la nota també per exemple a través de Twitter abans que no culminés l’operació policial? També. ¿I tot fruit d’una política comunicativa molt agressiva, orientada a treure rèdit partidista de la gestió institucional? Sembla evident. Ara, ¿l’error no forçat de qui és? ¿Del tennista-polític o del dircom -raqueta? El cop el fa la raqueta, ¿però qui la impulsa? Efectivament, aquell qui un cop la vessa esclafa la raqueta contra terra al més pur estil John McEnroe.(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
