-
- 19 des
La pinça PP-PSOE (amb Catalunya)
Atenció, pregunta: Si demà a Mariano Rajoy li agafa un atac de vertigen per allò d’haver d’enfrontar-se a una roda de premsa o de contestar una pregunta no pactada, i dimiteix, creuen que en cas de ser substituït per Alfredo Pérez Rubalcaba ho notaríem? Pel que fa a Catalunya no. I per si encara quedava a la sala a algun devot de Santa Marta, de Sant Judes Tadeu, de Santa Rita de Càssia o d’algun altre referent quant a patronatge d’impossibles, ahir al Congrés hi van tornar en pla duet: Catalunya no té dret a decidir. En Mariano va ser diàfan a l’hora de contestar Rubalcaba després que el socialista es mostrés a disposar pel que s’escaigui davant “Artur Mas i la seva iniciativa” (de nou atribuint el per què de tot plegat a un presumpte il·luminat, no a una majoria de la societat): “Mai no vaig posar en dubte (“en tela de juicio”) que vostè estava en contra del dret d’autodeterminació”. Mai des que va entrar a formar part de l’establishment cañí, és clar, ara fa unes quantes dècades. Va faltar que a banda i banda de l’hemicicle, els diputats culiparlants de PP i PSOE (PSC incorporat) s’animessin a demanar que es fessin un petó, un petó de cine, a dalt de la cadira (vegis escó).
Es llencen els plats pel cap quan parlen d’atur, de polítiques socials, d’avortament i en mil debats més on mostren un enfrontament ben bé total, però amb Catalunya estan d’acord. Una bandera els agermana. “Mejor Unidos”, recorden? És la pinça PP-PSOE contra el dret a decidir del poble català. I després encara ens diran que Catalunya ha perdut pistonada i que no assoleix grans fites ni reptes de magnitud. Els semblarà poc, posar d’acord socialistes i populars, així, en públic, obertament, en perfecta harmonia. Doncs no. Busquin un sol front més on mostrin una sintonia tan clara, una fermesa més a prova de bombes. Perquè això el seu electorat ho premia. O millor: penalitza el contrari. Alerta, doncs, quan ens inflen el cap dient que no es pot parlar d’Espanya “generalitzant”, quan PP i PSOE concentren la majoria absolutíssima d’una cambra de representants espanyola com l’és el Congrés dels Diputats. I quant a Catalunya i la seva diferència, la seva sobirania, en això aquesta megamajoria és un bloc granític.
Passen les generacions i això segueix impertèrrit. De José Manuel García Margallo a Susana Díaz. Del ministre d’Afers Exterior espanyol, que ahir deixava clar que Espanya no vetarà l’entrada a la Unió Europea d’Escòcia si Londres l’acceptés (però que per descomptat Madrid vetarà la de Catalunya), a la presidenta andalusa, que vindrà a explicar-nos la bona nova que no ens deixaran votar i que seguirà tractant un segment de la població com a sioux d’aquells que va bé de mantenir com a graner de vots captiu. I com deia la setmana passada Rajoy: “Tranquils, catalans, que no us deixarem votar”. Vés que no li escoltem alguna cosa semblant a na Susana. Parin l’orella quan vingui i ja m’explicaran. Perquè en d’altres coses sí, però en sa pinça amb Catalunya, PP i PSOE mai no fallen.
(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)
