-
- 09 nov
Els Guardians de la Setmana (25)
Aquí, encapçalant, un dibuix que m’ha encantat on el protagonista és Ted Sorensen, gran entre els grans speechwriters d’avui, d’ahir i de sempre. Gran entre els grans assessors i guardians del missatge d’entre els líders polítics més potents del globus. Va ser conseller especial de John Fitzgerald Kennedy, i va escriure per a ell però també sobre ell. I d’aquí aquest post, nou lliurament d’Els Guardians de la Setmana, que té l’origen en aquest llibre (encara que sembli mentida):
Ha estat una de les notícies polítiques de la setmana, la presentació mateixa del segon volum de les memòries de l’expresident José María Aznar, i la cua que ha portat l’absència de Mariano Rajoy i tots els seus ministres a l’acte. Però diguem-ho clar: tot i que hi ha memòries i memòries de polítics i polítics (és a dir, que n’hi ha de molt bones i de prescindibilíssimes), jo no les confondria amb les biografies polítiques. Tant unes com les altres no les escriu el líder, però mentre que en el primer cas (les memòries) això majoritàriament resta en secret i poques vegades sabem del negre que ha posat per escrit el pensament del polític, en el cas de la biografia aquesta passa obligatòriament per un observador extern, més o menys proper al protagonista. Aquí Sorensen també va excel·lir. I és que, per raons òbvies, JFK no va poder signar unes memòries, però el seu gran escriptor de discursos li va dedicar una biografia antològica i de referència. Hi ha poques que un servidor hi anivelli. Potser la que Jacques Attali va dedicar al seu assessorat François Mitterrand: C’était François Mitterrand.
Sorensen va morir fa poc, però abans va poder donar suport al Barack Obama aspirant a la Casa Blanca i va escriure un llibre, Counselor: A Life at the Edge. Or pur per a compolholics. Aquí un vídeo amb ell parlant-ne l’any 2008. I sí, es tractava d’unes memòries d’un assessor, amb el seu particular estil. Memòries d’spin doctors? Sona bé, oi? Ara hi vaig i reblo. Però abans apunt sobre aquest llibre de Sorensen:
En ell, l’autor explica els moments claus de la presidència de JFK viscuts per ell mateix a la Casa Blanca, així com també aprofita per donar consells sobre l’art d’escriure (discursos, concretament). Per exemple, segons ell, un discurs memorable ha de basar-se en aquests 4 pilars o característiques:
1. Clarity! El públic ha d’entendre què és allò que estàs demanant o que vols comunicar. Amb paraules clares i ben estructurades.
2. Charity! Cal dedicar elogis al públic. Donar-los un sentit de la importància d’allò que poden fer.
3. Levity! Una mica d’humor (un punt de lleugeresa) sempre ajuda a cridar l’atenció d’una audiència que així no et concep com un vell polític pompós.
4. Brevity! Es pot dir tot allò que vols explicar (per complex que sigui) en 20 o 25 minuts.
Gran volum que m’ha recordat d’altres d’uns altres assessors, cadascun en el seu estil, que en el seu dia van decidir donar “la seva versió dels fets” sobre els anys i les seves pràctiques al servei d’un determinat líder. Alguns:
The Third Man (Peter Mandelson, assessor de Tony Blair)
Democràcia a sang freda (David Madí, assessor d’Artur Mas)
The Unfinished Revolution (Philip Gould, assessor de Tony Blair)
Aquellos años (Julio Feo, assessor de Felipe González)
The Blair Years (Alastair Campbell, assessor de Tony Blair)
L’ombra del poder (Lluís Prenafeta, assessor de Jordi Pujol)
Courage and Consequence (Karl Rove, assessor de George W Bush)
Kill the Messenger (Bernard Ingham, assessor de Margaret Thatcher)
Y Aznar llegó a presidente (Miguel Ángel Rodríguez, assessor de José María Aznar)
Autobiographie non autorisée (Jacques Séguéla, assessor de Mitterrand i d’altres)
Uns Guardians del missatge molt diferents, estils molt diferents, de líders molt diferents, descrivint-se a ells, als seus “clients” i els moments claus que van viure des de la cuina de la política.
Segur que en coneixeu molts altres! Què? Completem el llistat? ;)
Ben retrobats!
