-
- 15 oct
“Mad Max” (Cahner)
Fa un parell de dies, a Twitter, Ignasi Guardans Cambó, antic polític d’una CiU que ja no existeix, em deia a propòsit del debat sobiranista: “Els ideals impossibles són sempre font de malenconia”. Ara n’hi ha que s’han posat d’acord a dir-nos què és i què no és possible. Felipe González, José Manuel Lara, Guardans. S’han acomodat (o així han viscut sempre) i des de certes talaies criden a un hipotètic “realisme”. Lluitar per uns ideals democràtics troben que és melangiós, absurd. Però així demostren, una vegada més, no conèixer aquest país (el real, aquell que batega al carrer). “Malenconia”, diu Guardans, que l’IEC defineix com a “tristesa vaga, ombrívola i duradora”. Pregunta: on veuen res de tot això entre els partidaris del procés?
Precisament perquè allò del “català emprenyat” va morir som en part on som. Res d’ombres ni de tristeses, i sí moltes ganes de decidir, de fer i de ser. Perquè aquest país, malgrat tot, ho ha aconseguit. I ningú li ho ha posat fàcil. Pocs pensàvem que sobreviuríem a períodes com el franquisme o a actituds recentralitzadores com les del PP. Que el català perduri i l’utilitzin milions de ciutadans és un veritable desafiament a les inèrcies que marcaria la lògica més elemental. I ha passat. I passa. I existim. I perdura entre una majoria molt àmplia la voluntat de ser. Impossible, en deien. I ha passat. Perquè entre molts altres hi ha hagut personatges com l’ahir finat Max Cahner, que durant generacions, de forma “boja” per a alguns, han desafiat els mals averanys dels senyors del possible i l’impossible.
Max Cahner, el primer conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de Jordi Pujol pensava en gran. Com aquells publicitaris dels anys 50-60 del segle passat que ara protagonitzen sèries televisives d’èxit, que treballaven a Madison Square, i que els seus contemporanis titllaven de Mad Men. Eren bojos, segons alguns. I van imaginar la societat d’ara, van trencar esquemes. Van imaginar-ho, van fer que la resta ho somiés, i van ajudar a fer que esdevingués real.
Lluny de l’estètica apocalíptica de la pel·lícula Mad Max, Cahner veia un futur de plenitud nacional possible per al seu país. I va imaginar. I va projectar. I va actuar en conseqüència. I vam tenir TV3 i Gran Enciclopèdia Catalana i Teatre Nacional de Catalunya i una xarxa de biblioteques impressionant. I ens vam apropar un pèl més a l’impossible, amb la seva bogeria i amb la seva persistència. I en això seguim. Ens diran bojos o melancòlics o perseguidors de “quimeras, galgos y podencos”, però aquesta societat és i ho pot arribar a ser d’una forma plena gràcies als molts Mad Max Cahner que no s’acomoden, que no es resignen, que creuen que és possible. Quants de l’espècie detecteu entre els nostres polítics? Oi que hi són? No em digueu que no! I vosaltres segur que en coneixeu un munt, política enllà. Igual fins i tot en sou un. És molt possible, benaurats “bojos”.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
