-
- 01 oct
Gestos de grandesa i grans «llestos»
“A alguns la grandesa els queda gran”. Ho va dir Shakespeare, qui efectivament no va arribar a conèixer Mariano Rajoy i son govern, però que perfectament els podria haver dedicat aquest bonic fragment de pensament en cas de trobar-se encara entre nosaltres. I és que, vés quines casualitats del viure a can Espanya, que el dia en què el president Rajoy convida Artur Mas a “repensar-se” el procés sobiranista i les seves “conseqüències”, s’anuncia una nova destralada pressupostària amb més conseqüències negatives per als ciutadans catalans. Gran no. Gros. Molt gros. En la línia.
Ahir es presentava a Madrid un nou projecte de pressupostos generals de l’Estat que impliquen una rebaixa en les transferències a les comunitats autònomes, on Catalunya perd un 21% del fons de suficiència global, quan la reducció mitjana és vora el 15%. Pam. “Ja hi heu pensat bé, catalans?”. I reblant només a tomb de les primeres xifres del pressupost: la retallada en inversió pública a Catalunya és del 25,5% i la deixa relegada a la quarta posició tot i ser la que aporta més PIB al conjunt de l’Estat. Els ciutadans catalans, són els qui fan aquest esforç i reben en retorn aquest gran i magnànim tracte de l’Estat.
“No us hi repenseu, catalans?”. Aquest és l’advertiment cosa nostra style que s’emet a Madrid amb fets i amb paraules. Amb el llenguatge de sempre. Amb el procedir del conqueridor que només sap d’una manera de mantenir la província revoltada a ratlla. Pal i res de pastanaga. Ho practiquen des de temps immemorials i no els ha anat pas malament. Per tant, hi persisteixen, només amb un petit problema: sembla que, efectivament, una majoria de catalans s’hi ha repensat.
Diu molt d’un Estat com l’espanyol, que s’atreveixi a parlar de gestos de “grandesa” per combatre el dret a vot, amb el seu nivell de deute, de corrupció endèmica, d’atur desbocat i de grotesc desprestigi de les institucions, de la Corona, a la justícia, passant pel Banc Central, els partits polítics i sa marca. Diu molt del seu anacronisme i de la seva impracticabilitat. Diu molt de fins a quin punt és poc estimulant formar-ne part per als ciutadans d’un país com Catalunya, que a més d’aportar recursos com ningú altre, molt sovint per damunt de les pròpies possibilitats, al damunt han de viure la mofa dels “llestos” que vers la seva colònia trapella no tenen més que suficiència, amenaces i conseqüències nefastes. Que potser en patirem de pitjors? Pregunta: però realment algú creu que ens pot anar gaire pitjor de com ens va la cosa en aquesta relació tan tòxica? Les conseqüències negatives, en tot cas, sabem per a qui seran si hi ha independència, oi? Sí, efectivament, per als grans “llestos” a qui els saltarà pels aires el modus vivendi que defensen de forma tan violenta, baixa i mancada de grandesa.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
