-
- 08 set
El més llest de la classe?
No és el mateix ser intel·ligent que ser llest. Però en el cas de José Zaragoza aquí les diferències no importen. Ell ha estat sempre les dues coses. Ara que ha hagut de dimitir dels seus càrrecs al PSOE pel cas d’espionatge de Método3 semblarà que res de tot això li ha servit de gaire, però no s’equivoquin, en realitat la seva manera de ser i de procedir ho explica tot.
Tothom (polítics i periodistes especialment) era conscient que Zaragoza sabia moltes coses, que era molt hàbil i audaç manejant informació, i que sempre estava molt ben disposat a utilitzar-la sense manies si això li assegurava els seus objectius. És en aquest sentit que el problema per a l’encara diputat socialista al Congrés ha estat, no tant ser el més llest de la classe (o del seu partit), com creure-s’ho i actuar en conseqüència durant bona part de la seva carrera política. Ho ha refregat massa a la cara de molts.
Són moltes les llegendes urbanes que corren a propòsit del paper real i de l’interès fosc que podia tenir Zaragoza en el famós enregistrament de l’animada conversa d’Alicia Sánchez Camacho al restaurant La Camarga. Però són molts més els periodistes que es van assabentar un bon dia que Xavier García-Albiol no vivia a Badalona quan es va presentar a l’alcaldia de la ciutat. I tots ells recorden perfectament la font d’aquesta informació. ¿Oi que ho entenen? Tothom sap quantes coses sabia Zaragoza i així pocs dubten ara de les gens edificants informacions que apunten a com ho hauria aconseguit en part. Això li ha donat l’estocada. Saber tantes coses. Haver estat tan llest a ulls de molts.Sense fils a l’ombra
«Tal faràs, tal trobaràs», diu la frase popular. I el cas és que en el moment més cru de Zaragoza ningú no ha sortit en defensa seva. Ben al contrari, han aparegut voluntaris de sota les pedres per penjar-li rodes de molí al coll. ¿Per què? Ho té clar un company seu de partit: «Quan manava, era temut més que respectat». Feia temps que això ja no passava i s’ha deixat notar. Ja no manava. Ja no movia fils a l’ombra. Ja no pilotava cap estructura de poder des de la sala de màquines. Mentre ho va fer, ho va exercir sense gaire miraments amb ningú. Ara sembla que ningú els ha tingut amb ell.
Sempre amb un somriure a punt, sovint de suficiència, era capaç de teixir aliances impossibles amb teòrics antagonistes polítics a les antípodes ideològiques del PSC. Era així i alhora era capaç de verbalizar a crits una corrua d’insults ben contundents i variats a la cara d’una companya de partit, per exemple per quadrar-la davant la seva condició de membre heterodox de l’Executiva del PSC. I tot, sempre, a major glòria del seu partit, del seu líder José Montilla i del molt bon concepte que Zaragoza tenia de les seves aptituds per ser un gran fontaner de la política. No li importava tacar-se les mans. Sempre hi ha algú que s’hi ha de posar. ¿Per què no el més hàbil?
D’entre els spin doctors, d’entre els estrategs polítics del país, Zaragoza se sabia al podi i es reivindicava al capdamunt. De David Madí, durant anys el gran estrateg d’Artur Mas, Zaragoza va arribar a dir amb somriure sorneguer: «Ell fa que el seu cap guanyi eleccions, jo faig que el meu sigui president». Madí, per la seva banda, li dedicaria al seu llibre Política a sang fredauna polèmica descripció del que per a ell era la forma de procedir de Zaragoza: la d’un quinqui. Sempre competint per ser el número u d’entre els rasputins locals, paradoxalment (o no), quan la disputa va quedar en empat i per fi Madí va fer president el seu cap i Montilla va caure, va començar el crepuscle de la carrera política d’aquests dos grans assessors electorals. Madí, camí de l’empresa privada, i Zaragoza amb destinació a allò que més endavant al PSC es coneixeria com la batalla de Madrid. S’intuïa un viatge sense retorn.
Montilla havia passat i Pere Navarro tenia clar que havia d’intentar-ho a la seva manera i amb el seu equip. És a dir, sense un Zaragoza i un Miquel Iceta que havien format amb Montilla un trident que va acumular durant anys les majors quotes de poder a les institucions catalanes i al PSC, tots tres comandant des de la planta 4 de la seu del partit al carrer Nicaragua de Barcelona. Navarro no repetiria trio. Iceta no controlaria el Grup Socialista al Parlament i es dedicaria a la Fundació Campalans, mentre que Zaragoza aniria de diputat al Congrés, amb la funció de desplegar les seves arts agitadores i de mobilització de tropes, ara al servei de la candidatura de Carme Chacón per liderar el PSOE.
Si algú podia fer-ho realitat, aquest era Zaragoza. El més llest de la classe, ¿se’n recorden? El més disposat al que sigui, ¿ho capten? I a punt va estar d’aconseguir-ho. Però no. Es va topar amb un altre exemplar destacat de la seva espècie, brillant com ell per als eslògans, també amb molt bona i variada informació sobre propis i estranys, i hàbil com pocs (Zaragoza inclòs) en el seu maneig. Es va topar amb Alfredo Pérez Rubalcaba, un rasputin que va arribar a líder. Això sí que és ser el més llest de la classe.(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
