-
- 04 ago
Català en la intimitat
Tàcit, senador de l’Antiga Roma, va advertir que la fidelitat comprada sempre és sospitosa i, generalment, de curta durada. Molts segles després, la sentència segueix vigent. De fet avui dia tot dura força poc, tot passa molt ràpid. I en política, certament, tota fidelitat du implícita una sospita a propòsit d’allò que realment la sosté. Fidelitat. Gran paraula. L’arrel etimològica ens porta també a Roma, amb fides (fe), que a la vegada està emparentada amb fidere (fiar), i d’on es deriven confiar, confident o confidència. Els confidents de Mariano Rajoy, els seus fidels guardians del missatge, aquells pocs de qui se’n refia i que més fe en ell han demostrat sempre i malgrat tot, aquesta setmana han passat una nova prova de foc. Al Senat espanyol i a tomb del debat sobre cas Bárcenas. I la seva fidelitat ha tornat a donar mostres d’una voluntat de llarga durada. Amb accent català.
En els temps a l’oposició, a Génova 13, quan Rajoy encara era més discutit que ara dins i fora del seu partit, el català Jorge Moragas dirigia l’àrea de Presidència i Relacions Institucionals del PP. En poques paraules, era el cap d’un gabinet del president que a la vegada es componia de dos subgabinets, un d’executiu i un d’anàlisi. Allà es concentrava el nucli dur dels assessors de Rajoy.
Senillosa, Soraya, Ayllón
El també català Alfonso de Senillosa (nebot d’Antoni de Senillosa, aristòcrata i polític molt popular els anys de la Transició) dirigia la part executiva, que incorporava la redacció de discursos del líder. Ara a la Moncloa, Senillosa és l’adjunt de Moragas al Gabinet del president. Segueix essent la mà dreta del fidel escuder del cap de govern i junts, amb un equip potent, segueixen treballant els seus discursos. Però en ocasions com la d’aquesta setmana han de compartir protagonisme amb la gent de la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, i molt concretament amb un altre català com ells, José Luís Ayllón.
Diputat com Moragas, Ayllón és secretari d’Estat de Relacions amb les Corts i un dels més fidels col·laboradors de la també fidelíssima al líder Sáenz de Santamaría. Així, la base del discurs de Rajoy la va elaborar per a l’ocasió l’equip de Moragas, mentre que Ayllón va liderar l’elaboració de la rèplica, molt important en aquest tipus de debats. Rajoy fitava (per moments com absent) els portaveus de l’oposició que l’anaven interpel·lant des de la tribuna d’oradors, i al seu costat Soraya no parava quieta. Molt atenta al mòbil, sobretot en interlocució amb Ayllón i amb la cap de gabinet i cap de comunicació de Vicepresidència, María Pico, que també té intervenció en el discurs en aquest tipus d’ocasions. Sáenz també remenava constantment papers amb argumentaris oficials elaborats a la Moncloa per un equip d’Ayllón on, per cert, destaca un altre català, Eduardo Ribas.
Ribas és el cap de Gabinet d’Ayllón i abans de fitxar per la Moncloa havia estat considerat com «la joia de la corona» del grup d’assessors del grup parlamentari del PP al Parlament de Catalunya. Ho destaquen des del partit: «Ayllón i Ribas són molt ràpids i brillants amb les rèpliques en debat». I així Sáenz de Santamaría no parava, a l’esquerra d’un Rajoy que en alguns moments també va consultar un mòbil on, sobretot, rebia comentaris de Moragas i de la Secretària d’Estat de Comunicació, Carmen Martínez Castro. Ella seguint el debat des de la tribuna de convidats, ja que no és diputada.
Diuen els bons coneixedors de l’estil de Mariano Rajoy que en el discurs de dijous passat «hi havia molt de la seva pròpia collita». Segons un assessor del PP, “ell s’havia tancat tot sol per treballar-hi, això sí amb textos i consells de base preparats pel seu equip», i a partir d’aquí va ficar més cullerada que en altres ocasions en el seu discurs.
Però el text d’origen i en el resultat final, hi va haver molta mà catalana. Perquè entre els més fidels a Rajoy n’hi ha uns quants, de catalans. A la seva guàrdia pretoriana, a llocs clau de la cuina de la Moncloa, a l’equip de Moragas i al de Soraya, els dos fidels fidelíssims d’un Rajoy a qui fa anys alguns vaticinaven un lideratge flonjo de curta durada, però que amb un equip compacte al seu cercle més íntim va tirant.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
