-
- 28 mai
N’Alejo, en Duran i l’Espanyol
Quin espectacle més denigrant i lamentable que es va viure a l’Estadi de Cornellà-El Prat, aquest cap de setmana! Bé, al final és allò a què ens tenen acostumats uns jugadors que contra el Barça sempre despleguen el seu futbol més destructiu, i una part de l’afició de l’Espanyol que confon rivalitat amb odi i competició esportiva amb antiesportivitat. Es queixen molt i fan molt de soroll als mitjans, quan en realitat l’haurien de fer a la gespa i a la classificació, on no passen de ser una mitjania bastant mediocre. Però als mèdia triomfen, s’estiren dels cabells a la mínima fent-se els ofesos i tiren d’una claríssima sobrerepresentació que els mitjans del nostre país també regalen a d’altres, per exemple en l’esfera política. És el cas de n’Alejo Vidal-Quadras i en Josep Antoni Duran i Lleida.
Aquests dies se’n torna a parlar, de n’Alejo. I li fem la campanya gratis. O què es pensen potser que ara va a El Gran Debate de Telecinco i tot el dia desfila per programes de la caverna i que la diu grossa (encara més de l’habitual en ell) per casualitat? Si és així, acabin de mamar-se ràpid el dit, expulsin-lo ja de la boca i escoltin: aquest senyor es presentarà en solitari (sense el PP, amb altres a la dretíssima d’aquest partit) en les properes eleccions europees. Està fent campanya. I els mitjans en participem cofois. Però, i qui és en Vidal-Quadras? A qui ha marcat un gol aquest senyor en l’última dècada? A qui representa al nostre país? Així, doncs, per què li donem una importància als mitjans que no té? Per alimentar més la bèstia? Pensem que cal promoure gaire més exemplars d’aquesta espècie per convèncer catalans sobre l’opció de la independència? De veritat? Cal?
I sobre en Josep Antoni DuraN i Lleida, només un consell: que els seus teòrics adversaris no li segueixin fent la campanya permanent en què ha convertit la seva longeva carrera política. Bada boca i li cauen els pals pertot. Diu una frase que en llavis d’un altre (de CiU mateix) no tindria més importància, i sembla que s’hagi d’acabar el món. No és així, però d’aquesta manera els qui s’erigeixen en antagonistes seus a ERC, a Convergència i allà on sigui del sobiranisme aspiren també a una micona de quota de pantalla, per així mirar de marcar perfil i dir “oh, guaiteu com de patriotes som nosaltres i quin botifler és en Duran!”. I no caldria. Ens ho podríem estalviar. Perquè allò que diu en Duran, com allò que xiscla n’Alejo o allò que es perpetra a la gespa, a part de la graderia o a la llotja de l’Espanyol està massa sobrevalorat, especialment als mitjans. Perquè en Duran ja pot xerrar, que CiU segueix votant en bloc camí del dret a decidir. I si algun dia això deixa de passar, CiU deixarà d’existir, Convergència i una part maca d’Unió anirà en una llista amb ERC i altres de cara a unes eleccions plebiscitàries, i haurem arribat al cap del carrer. Final de la comèdia.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
