-
- 19 feb
Ni gran ni esportiu
Qui dubta que a dia d’avui tenim el Barça més gran de la història? I qui no té clar que en contraposició al seu gran antagonista, en l’actualitat també el Barça goleja quant a valors esportius, al camp i a la banqueta? Ningú, oi? Igual com a ningú no li escapa el llast que suposa la mala llet reconcentrada d’una part del barcelonisme. És una pena, però la tenim enquistada. Irremeiablement? Crec que no. Podem fer que no sigui així. La junta del club, en primera instància.
Ahir veia la compareixença de Vicenç Pla, el soci que hem de creure que actua per iniciativa pròpia contra la directiva de Joan Laporta, i l’ànima em queia als peus. En el millor moment del millor Barça, i encara n’hi ha que volen entretenir-nos amb misèries. Encara n’hi ha que no han paït que el Barça actual és en gran part cosa d’un projecte Laporta que va reenganxar el club al país, als valors que li havien estat propis des de la seva fundació i a l’èxit esportiu que en d’altres etapes s’havia resistit.
És de calaix, i tothom ho veu, que unes persones no poden pagar el deute milionari que van deixar uns altres per 10 dies de mandat d’ençà de la seva presa de possessió com a junta directiva. És de bojos. I és de societat malalta, haver de perdre el temps en aquestes vendettes, i més quan el rèdit que va deixar la junta dels avui condemnats va ser, en tots els fronts, infinitament millor que l’herència rebuda i per cert no denunciada en el seu dia, per allò de mirar endavant, entomar reptes i aspirar al millor, no a rebregar-se en bassals de ressentiment i odi.
Al Barça, d’una època de bàndols i de pessimismes que semblaven endèmics, ja en vam sortir una vegada. Amb idees noves, amb una nova generació, amb il·lusió, amb empenta, amb atreviment, amb encert, amb mentalitat de club gran i fent bandera de tot allò que traspuen els millors valors de l’esport. Tot el contrari del que respira la reclamació de l’aval milionari a Laporta i alguns dels seus directius.
Aquests dies plens de cites del mestre Salvador Espriu, en el seu any, deixin-me versionar aquell fragment on diu a Sefarad que “els homes no poden ser si no són lliures”. Lliures de rancúnia i de ràbia, permetin-me afegir. És per això que, de Vicenç Pla, la junta de Sandro Rosell se n’hauria de desmarcar públicament i, fora de càmera, treballar decididament per fer possible l’arxiu judicial de la seva gran absurditat feta causa. El contrari no seria propi del club que entre altres el mateix Sandro va ajudar a refer. No seria ni gran ni esportiu. No ens deixaria ser com volem ser aquells que estimem el Barça. Aquells que ens estimem un país en hores crues on aquesta gran institució ens reporta algunes de les poques alegries del moment.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
