-
- 07 feb
Embrutem o netegem?
Fins fa poques setmanes l’anunci institucional estrella era aquell de l’envàsonvas.cat. Anava sobre residus i reciclatge. I va causar furor. Residus i reciclatge. Els sona? Jo ho lligo a l’actualitat i a un altre anunci institucional no gaire llunyà, tot i que menys triomfant. Un que anava acompanyat d’un jingle dels Catarres amb una tornada que deia: “Tan net és qui neteja com qui no embruta”. Jo feia anys que l’havia escoltat de llavis d’un savi: mon avi. I sí, val també per a la política i entorn.
No em posaré paranoic ni faré com en Johan Cruyff els últims anys seus a can Barça quan parlava del mític “entorn”. Però no obsessionar-s’hi no vol dir prescindir del fet que aquest existeixi. La política no la fan només els partits. Per tant, no només els senyors polítics l’empastifen i l’allunyen del conjunt de la societat. La resta també hi sumem o hi restem molt. I a fe de Déu que el moment reclama de suma col•lectiva, de reciclatge col·lectiu i d’actituds, no només per part dels polítics.
Ells que facin neteja. Que facin dissabte com mai. El moment és crític, així que o ara enfilen remuntada i miren de guanyar decididament part de la credibilitat perduda, o la caiguda lliure continuarà, imparable. El drama és que segurament no queda gaire per tocar fons. I, arribats a aquest punt, patirem. Tots. I molt més que ara.
Dic això perquè els partits polítics han de fet net i han de deixar d’embrutar amb la corrupció d’uns que ho taquen tot. Però també amb el discurs de la immensa majoria, que no fa més que embrutir la projecció de la política, tota ella embolicada permanentment amb un tel de soroll i de pimpampum d’allò més desagradable i repel·lent, pel rebuig que genera.
Ara! La resta, tot confiant que només els polítics facin net, tampoc no hauríem de lliurar-nos a embrutar amb la taca del pessimisme crònic. Aquests dies m’he trobat qui des dels mitjans critica que el president Mas no convoqués els partits a una cimera anticorrupció a la vegada que diu que aquest tipus de trobades no serveixen per a res més que per a la foto. Senyors: no i no. Això és embrutar. I recordin la màxima de l’avi: “Tan net és qui neteja com qui no embruta”.
Jo proposo que la neteja que ens cal l’entomem tots plegats amb exigència d’anada i tornada. O confiem que els polítics es mouran (o ara o mai) o la sortida és la no-sortida. I no ho contemplo. Xec en blanc, cap ni un, que després vindrà un Bárcenas qualsevol i encara ens donarà un disgust. Però braços caiguts, ja d’entrada, tampoc ni un. Jo als polítics no els descarregaré del pes de la gran responsabilitat que els pertoca a l’hora de fer sortir la política del fangar on l’estan enfonsant uns i altres. I no em sumaré, per descomptat, a la tasca afegida de mitjans i ciutadans abonats al derrotisme, que amb el seu escepticisme salvatge també ajuden a un embrutiment i a un enfonsament que diuen detestar. Ho comparteixen? Doncs si és així, que es noti. El no ja el tenim. No l’assumíssim com si res. Perquè la resignació, en el punt on ens trobem, no és una opció.
(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)
