-
- 19 gen
Oi que “Unió és Duran”?
Hi ha coses que són de molt mal explicar, que són lletges, que produeixen un immens rebuig, que no hi ha per on agafar-les. És el cas dels acords entre la Fiscalia i aquells qui tenen possibles per “negociar” amb la Justícia amb opcions d’èxit. Va passar ahir amb els implicats pels cas Pallerols, que han assumit que van malversar fons públics.
L’acord és legal? Sí, és clar, ho diu l’estament judicial mateix. Però, és just? Aquí em permetran que digui que no. Que trobo que no és just. Més i tot, trobo que és vergonyós, i més ara en els temps que corren, amb la crisi profunda de confiança que s’ha generat entre ciutadania i institucions com la judicial i la política. I hi afegiria: ja és de traca quan això ho protagonitza un partit polític.
A aquesta reflexió general que els volia apuntar com a prèvia, deixin-me afegir una valoració a propòsit de la derivada política d’això que sembla ser el punt i final del cas Pallerols. I Unió? Com ha de reaccionar? Com ho va fer ahir no, segur. I el seu líder, que l’era abans, durant i després de quan es van cometre els delictes assumits com a certs, entre d’altres, de (llavors, quan els delictes) militants d’Unió?
Alguna cosa haurà de passar, oi? Alguna explicació o alguna assumpció de responsabilitat haurà de conjugar el senyor Josep Antoni Duran i Lleida, no troben? El contrari es faria de molt mal explicar. Més quan ell mateix es va comprometre públicament a retre comptes. Més quan Unió és com és.
Perquè sí, “Unió és Duran”, com diu la brama de sempre, mal que els pesi a uns quants dels seus militants i a gent que hi creu. Perquè per la via dels fets així ens ho han vingut demostrant de fa dècades. Perquè si bé Unió tenia una llarga història abans que el de La Franja n’agafés el timó a principis dels anys vuitanta, a partir d’aquí la fusió entre la marca personal del líder i la del partit ha estat ben bé total. Duran i el seu equip de fidels-fidelíssims van fer-se un partit a mida i així l’han conservat durant trenta anys amb mà de ferro. O és que no ho ha assumit tothom, això?
La llegenda mai desmentida per ell (ans al contrari, en molts casos alimentada pel mateix entorn del líder) ens ha explicat de sempre que al partit res no escapa del control de Duran. Així, ara, costa molt d’entendre que el líder-partit d’aquest partit-persona no hagi de fer un acte de contrició a l’alçada d’allò que reclama un acord judicial que implica l’assumpció de culpa d’Unió en un cas que ha evidenciat delicte. Cal, com a mínim-minimíssim, que ell doni explicacions i que demani disculpes. Ja els dic, com a mínim. Pel bé de la seva credibilitat, pel del seu partit, pel d’una política que no mereix de capítols com aquest, tan nocius, tan descoratjadors.
(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)
