-
- 14 gen
Difícils de captar
Per als qui ens dediquem al seguiment de la política fa uns quants dies que s’ha obert un interessant període de lectura del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) . Els recomano molt especialment l’apartat de càrrecs i personal. Diu coses. Moltes.
Per exemple, aquesta setmana, mentre ens tenien distrets amb el nomenament de Jordi Vilajoana com a secretari general de la Presidència, divendres el DOGC ens parlava d’un altre Departament interessant. A través dels mitjans ens han tingut entretinguts amb especulacions sobre què vol dir el nomenament de Vilajoana : que si un toc a Francesc Homs , que si tot el contrari, que si un pont amb Madrid, que si una manera de saltar-se Duran Lleida . Aquestes han estat només algunes de les teories que han farcit diaris, tertúlies i passadissos. Però mentre aquest front sortia als mitjans, divendres, a l’apartat de nomenaments del DOGC , qui més espai ocupava era la conselleria de Justícia. El Departament, liderat per un Germà Gordó que no fa declaracions i que aquesta setmana, com Joan Carles I ha fet anys ja té fet l’esquelet bàsic a nivell de cúpula i entorn.
Un moviment a Presidència, a Governació, a Territori, a Agricultura i a Universitats. Dos a Empresa i Ocupació. Tres a Economia i Coneixement. Setze a Justícia. Setze. Diuen que Gordó és així d’expeditiu. Però aquesta velocitat també deixa clar que tenia coll avall de fa temps que seria conseller. Potser no de Justícia tant com d’Empresa, d’on s’endú Enric Colet com a secretari general del Departament. Però aquest nomenament no és l’únic que dóna pistes sobre la manera de fer de Gordó . Bona part del seu nous equip, com Irene García Abellán , cap de l’Oficina de Comunicació, ja formava part del seu entorn quan era secretari del Govern. És també el cas (sorprenent per a alguns a Palau i al partit) d’un altre dels setze primers nomenaments de Gordó : Laia Espín , que havia estat cap del Gabinet de Comunicació al mateix departament de Justícia, però amb el tripartit de José Montilla i amb Montserrat Tura de consellera.
A l’arribar CiU al Govern el 2010 va cessar en el càrrec, va tornar a la professió periodística, per deixar-ho i tornar amb Tura quan aquesta va decidir presentar-se a les primàries contra Jordi Hereu per la candidatura del PSC a l’Ajuntament de Barcelona. Gordó la va recuperar, i ara hi torna. «Qui l’entengui que el compri», diuen companys seus de partit que creuen que, també al sottogoverno , aquesta legislatura demana de «fidels a la causa» (com Vilajoana ) precisament per com pinta de complicada. Però els de Gordó no són els únics moviments que aquests dies costen de captar a simple vista al Govern.(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
