-
- 26 des
Tindrem actituds diferents?
Després d’un resultat electoral que no s’esperava, a Mas li vam veure durant dies el gest molt compungit. En la signatura del pacte amb Esquerra el vam observar dens, com si el moment li estigués pesant molt. I més o menys va passar el mateix durant el debat d’investidura al Parlament, ara fa pocs dies. Però ahir ja no. Va esmentar la il·lusió, i en el seu parlament en motiu de la presa de possessió va mostrar un nou impuls, amb èmfasi. Va mostrar-se contundent en algun tram del seu discurs, especialment quan fitava el ministre Cristóbal Montoro i quan parlava del “canvi de rumb de la història de Catalunya” que proposa d’impulsar en els propers anys.
I ho va dir clar: aquesta legislatura serà un trencament (tot i que no “total”, no social) amb l’etapa anterior. Diu que som protagonistes “d’un moment únic de la nostra història” que “ens posa a prova individualment i com a país”, i el va batejar com a “transcendent”. “Els grans canvis s’han fet sempre en moments complicats i gairebé sempre a contracorrent”, va reblar. Per tant, el context ens acompanya. I va afegir:“Un moment únic demana també d’actituds diferents”. I aquí tenim (tots) el gran repte.
Caldran actituds diferents en molts fronts, si l’objectiu de l’estat propi es vol assolir de debò. Per començar, les que hauran de mostrar CiU i Esquerra, per mirar d’entendre’s sí o sí al servei d’una causa molt elevada. També les que haurà de mostrar Convergència amb Unió, per atrevir-se a deixar el llast que calgui pel camí. Iniciativa, per la seva banda, haurà de superar el seu visceral rebuig vers una CiU amb qui poden fer camí pel dret a decidir. La CUP haurà de veure que en aquest procés hi ha de ser amb tots els ets i uts. Ahir no eren a Palau, en l’acte protocol·lari, però al Parlament caldrà que sumin. I del PSC, ja que som de festes nadalenques i això sempre estova la mirada, potser que confiem que (tot o en part) decideixi tenir la fe en Catalunya que ahir ens va reclamar a tots un Artur Mas que va recordar aquesta apel·lació que el mestre Josep Maria Ainaud de Lasarte va fer uns mesos enrere, abans de morir, ell que havia defensat que Catalunya ha demostrat sempre una “voluntat de ser” que ens manté dempeus.
Bé, doncs, dempeus ja ho estem. Ara toca avançar com mai abans. Units com ens és poca tradició política, però sí social, com a poble. Mas ahir va reclamar les dues coses. I això passarà, en gran part, en base a unes actituds diferents. De tots plegats. Caldrà. Ens ho plantegem com a bon propòsit (però d’aquells que es compleixen) per als propers anys?(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
