-
- 17 set
Paraules i silencis reveladors
Les reaccions a la manifestació de L’Onze per un Estat català dins la Unió Europea van ser ahir ben variades i reveladores. Variades no només entre partits, sinó també dins d’ells mateixos. I reveladores respecte a allò que diuen sense dir, o que ho fan entre línies.
A can CiU la cosa es clarifica cada vegada més. El president Artur Mas va assumir el clam de la manifestació, que era per la independència. Va versionar el “tot està per fer i tot és possible” de Martí i Pol i va comparèixer a la solemne galeria gòtica de Palau amb bandera catalana… i europea. Diu que vol “estructures d’Estat”, això poc després que el seu portaveu, Francesc Homs, assegurés que “s’ha d’accelerar la transició nacional” (ja saben vostès cap a on). Al flanc institucional cal sumar-hi la veu del secretari general de CDC, Oriol Pujol, que diu que a ell no li fa res demanar explícitament la independència. I també hem de tenir present el silenci d’Unió. Dimarts eren a la mani. Serà que algú encara es troba en estat shock pel que hi va veure?
Al PSC, que com a partit no va ser a la manifestació, el seu primer secretari, Pere Navarro, diu que “pren nota” de la manifestació però es referma en la seva idea federalista. És a dir, segueixen on eren. Res no ha canviat al PSC, però això no passa de fa pocs mesos cap aquí, sinó des de fa dècades. I cada dia costa més poder albirar què ofereix exactament de nou aquest PSC que se’n reclama, a una societat en moviment. Fins i tot les declaracions d’ahir de Rubalcaba des de Madrid sonaven més agosarades i noves, i això que no va acabar de dir res i va tirar (sense dir-ho) d’aquell concepte cremat de l’“Espanya plural” de Zapatero, per mirar de burxar el PP.
I, ai el PP! Esperanza Aguirre segueix encaparrada en fer quedar malament Mariano Rajoy i el seu govern, que poc o gens que la necessiten per a aquest propòsit. El president espanyol (en la seva línia) ahir va callar. Potser millor així, si només sap parlar amb lleugeresa davant de moments i de reclamacions serioses. O potser és que per seriós entén l’estil de declaracions com les d’ahir d’Alícia Sánchez-Camacho quan va parlar de fronteres que s’aixecarien entre Catalunya i el País Valencià o l’Aragó? Molt assenyat, sí senyora. No denota gens de nervi, no. I entenguin-me la ironia. Igual de desbordada es revelava ahir Soraya Sáenz de Santamaría, havent de recórrer a apel•lacions a “no equivocar-se en un país amb cinc milions d’aturats”. Ho admet: Espanya, tal i com l’hem conegut, és un projecte en fallida tècnica. I que l’única que admeti que cal “replantejar-s’ho tot” sigui Aguirre…
Només els he apuntat tres fronts de reaccions. Ahir n’hi van haver més. Però només amb aquests ja tenim força pistes de com el tauler polític ha quedat sacsejat després de la Diada històrica d’aquest 2012, i això que ja estava mogut de feia un cert temps. Res no tornarà a ser igual. Pitjor? Millor? Diferent.
(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)
