-
- 17 set
Olor de nou
Ho vaig veure clar. Una altra vegada. Ahir, quan anava cap al set de Catalunya Ràdio des d’on vaig seguir la manifestació per l’Estat propi per a Catalunya. Des del Poblenou fins a la Ciutadella, en moto, la marxa de molta gent ja havia començat. Es palpaven les ganes de moviment. D’avançar. Famílies senceres, grups d’amics, parelles joves i grans desfilaven i ho feien molt majoritàriament amb banderes estelades. Noves. També la majoria. Simptomàtic.
Catalunya encara no, però l’independentisme, el sobiranisme, s’ha emancipat. Dels polítics, dels clixés, de la caricatura. La transversalitat de les cares, les edats i la condició social dels moltíssims que ahir van sortir a manifestar-se ho ha retratat igual que ho estan retratant les enquestes, una darrere l’altra, i els cicles electorals, sobretot els últims. Gens de caspa. Gens de friqui. Gens d’histèric. I si n’hi ha, en la mateixa proporció que darrere de qualsevol altra bandera. Ahir els carrers de Barcelona feien olor de nou. De bandera nova. D’entusiasme renovat. De noves incorporacions. De ganes de respirar aire lliure. Perquè allò d’ahir va ser d’això, de llibertat. La que reclamen cada dia capes més àmplies i transversals d’una societat catalana que aspira legítimament a poder decidir. En llibertat. Simplement això. Senzillament això. Tan complicadament això.
No serà fàcil. Ningú ha dit que ho seria. Però les excuses per oposar-se al dret a decidir en llibertat del poble català s’entreveuen cada dia més difícils. Més antigues. Més caduques. Més inconsistents. Com quan Rajoy parla d’«embolic». Diuen que no és el moment. Per a alguns no el serà mai. Diuen que una Catalunya amb Estat propi no serà el paradís i que tindrem molts problemes. I tenen raó. ¿Potser els d’un país normal i lliure? Ahir es va mobilitzar més gent que mai a Catalunya, reclamant això. No el paradís. La llibertat.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
