-
- 19 abr
Joancarlí màrqueting emocional
Vivim lapidats en publicitat, la major part d’ella dirigida directament a les nostres emocions. Poca raó, molta emoció i molt de sentiment. Aquesta és la premissa. I cola. La major part del temps ens enreda. En aquest sentit, hem de deixar reposar l’impacte de les disculpes d’ahir de Joan Carles I, però vaticino que més d’un que poques hores abans s’estirava els cabells per l’actitud irresponsable del monarca a Botswana, només amb el seu gest a peu d’habitació d’hospital ja l’haurà perdonat. De fet el vaticini té trampa: ahir mateix, minuts després de l’escena, ja vaig veure uns quants tertulians televisius movent-se en aquesta direcció.
La societat espanyola fa dècades que va “comprar”, via el joancarlisme, una monarquia que la té instal•lada a casa com a part del mobiliari. Ocupa espai, però mentre no es deixi notar gaire, hi seguirà sent. Els qui la van “comprar” hi han establert un cert vincle emocional, no racional. I aquí la clau: una conducta influïda pel màrqueting emocional, per estratègies que via el sentiment incideixen en la opció de “compra” dels consumidors/ciutadans.
El major actiu de la Corona espanyola és Joan Carles I, amb qui unes quantes generacions van establir un vincle emocional sobretot arrel del 23-F i de la sostinguda tasca de promoció, d’entranyabilització i de posicionament favorable que durant dècades n’han fet la immensa majoria de mitjans de comunicació convertits en plataformes publicitàries del borbó. D’aquí la greu ensopegada de Botswana. Perquè ha afectat la peça clau de l’invent. I d’aquí la molt pensada compareixença del rei ahir.
Va sortir de la seva habitació a peu, ajudat de crosses però no en cadira de rodes. Com dient: “Malgrat tot, fortalesa. Encara en les seves circumstàncies i edat, esforç”. Va parlar a cobert, no a la intempèrie del carrer, amb sorolls, més flaixos de càmeres i possibles preguntes distorsionant el missatge a “vendre”. Tot molt pautat i ben guionitzat. Pregunta pactada d’un dels seus periodistes de cambra, i ja té el dóna-pas per fer possible el gest d’humilitat, purificador a ulls de molts. Només dues breus microfrases al respecte: “Ho sento molt. No tornarà a passar”. Dites amb una expressió facial que barrejava tristor, vergonya i arrepentiment. Però donant la cara. I au. Fibra sensible de molts, tocada.
Serà suficient? Segurament diria molt poc de tots plegats com a societat. Però molt em temo que haurà servit. Per tancar el debat polític, gairebé segur. PP i PSOE ja l’han aplaudit fervorosament. I la resta? Plagada de molta víctima del màrqueting de les emocions. Poques coses entendreixen més la plebs que “vendre-li” la il•lusió que té capacitat per “perdonar” els seus governants. La petició de perdó públic per part dels polítics és en la major part dels casos sinònim d’encert. Entendreix al més pintat. Potser a vostè no. A mi tampoc. Però pari l’orella al seu voltant, i en parlem.
(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)
