-
- 21 feb
Què “espanyolitza”?
Tenim aquests dies la senyora “lideresa” del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, de tourné mediàtica i de protagonista d’uns quants espais d’anàlisi (algun de meu inclòs). I algú es preguntarà a sant de què. D’una abstenció que ha valgut l’aprovació d’uns pressupostos del Govern? Només en part. El secret del seu moment de glòria (que vaticino molt passatger) resideix en un factor molt més profund i no conjuntural.
Diu ara ERC, a l’estil clàssic, que això (com les bíbliques plagues d’Egipte) és culpa de CiU. Xip anticonvergent encara no del tot desinstal·lat en el software republicà. Es constata. Perquè acusar CiU d’“espanyolitzar” la política catalana, si això no va annex a una assumpció de part de culpa o a un repartiment mínimament equànime de responsabilitats en aquesta “espanyolització”, és poc menys que fer-se trampes al solitari.
La política catalana està “espanyolitzada” des del moment que depèn de Madrid per pagar les nòmines dels seus funcionaris o per consultar la seva ciutadania sobre qüestions que l’afecten directament. I partint d’això, la resta. És, a dir, a partir d’aquí, que CiU hagi decidit dipositar aquest 2012 a termini per mirar de recollir a 31 de desembre unes quantes raons més per carregar amb interessos el carro de les moltes que ja n’existeixen per plantar-se d’una vegada i per totes. Això és “espanyolitzar”? Doncs llavors sí que ho fan. Igual com també “espanyolitza” que encara a Esquerra n’hi hagi molts que prefereixen veure com CiU es pot desgastar per aquesta via abans no apostar per mullar-se en un govern en temps tan durs que exigeixen de tantes decisions impopulars.
Però, per descomptat, no oblidem que també ens “espanyolitza” la política catalana, el fet de no comptar amb una esquerra nacional forta, en un espectre electoral on el PSC segueix imposant-se malgrat la seva exasperant indefinició pública en la tria entre Catalunya i Espanya, que per cert deixa camp obert a què el PP de la senyora Sánchez-Camacho (o de qualsevol altre que fos al seu lloc) queixa-li en el seu espectre de votant de tota la vida, arrossegant-lo, aquest sí, a l’“espanyolisme” més rampant. Això sí que “espanyolitza”. Això i el fons de la cosa. No només es tracta de si CiU pensa en Macià o en Cambó. No és això, companys d’Esquerra, no és això.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
