-
- 07 feb
“La Guadiana”
El cas de Carme Chacón és digne d’estudi. No per com una catalana ha mirat de camuflar aquesta seva condició per mirar de fer les Espanyes. No per com això no li ha servit de res ni en el partit que a ca la pell de brau es vanta de ser el més “progre” i federalista de tots els partits que es fan i es desfan. No per com la d’Esplugues (o d’Olula del Río, segons el dia) ha enfonsat el PSC una mica més (i semblava impossible) davant del PSOE. Estudiem-la com a fenomen de la naturalesa.
Saben aquell riu ibèric que es diu Guadiana? Saben la llegenda que l’acompanya, que diu que en segons quins trams del seu recorregut desapareix? Doncs això passa amb na Chacón. La seva projecció pública és regularment intermitent. La seva carrera segueix fluint, però hi ha trams macos on la perdem de vista. Ara hi ha tornat. A desaparèixer, vull dir.
A Catalunya, en les eleccions del 2008, va fer campanya i va collir 25 diputats, un rècord històric. Després li vam perdre la pista durant els quatre anys de l’última legislatura de ZP. Fa no gaire va arribar la campanya del 20-N, i de nou va reaparèixer. Els comicis van passar i va tornar a desaparèixer, per anar a Almeria de presentar la seva campanya per fer les Espanyes del PSOE. I després de l’estampada de diumenge passat contra Alfredo Pérez Rubalcaba, la senyora exministra ha tornat a posar-se la capa invisible. Ahir va anul·lar entrevistes que tenia previstes, per exemple a can Susana Griso, a Antena 3. Diuen que està fatigada. Serà de tant de desgast per mirar d’aparèixer i desaparèixer de forma tan sovintejada.
Una trajectòria així com pot aspirar a res més que no sigui allò que el principi de Peter o un president amic com l’era seu ZP li posin en safata? No és que sigui o no un lideratge sòlid o seriós, és que no l’és. No és lideratge. No té consistència, per la seva demostrada component fugissera. Enmig de tot el festival amb l’Estatut, encara n’hi ha que (santa innocència) l’esperen. Són pocs i amnèsics, perquè no recorden que ella ja va fer la corresponent reaparició, el dia després de la mega-amputació a Madrid, amb un article conjunt amb Felipe González, a El País, defensant l’escapçada de la norma catalana.
Amb raó al PSC estan tan compungits i desemparats aquests dies. No perquè s’hagi fet miques l’opció de la seva candidata a liderar el PSOE. No perquè el dia després de consumada la tragèdia ella hagi desaparegut. Res de tot això. A can PSC hi ha inquietud (…)
(Per llegir l’article complet a NacióDigital, cliqueu aquí)
