-
- 25 gen
Teràpia de xoc
François Bayrou, a França, guanya punts camí de la primera volta de les eleccions presidencials franceses del proper 22 d’abril. Amb una trajectòria centrista que fa cinc anys també el va catapultar en els sondejos, ara opta per agafar impuls amb un perfil més contundent i contestatari amb la política tal i com està instituïda. I algú que el conegui una mica es preguntarà: ara voldrà passar per antisistema?
Caldrà confiar que resisteixi la temptació, pel bé de tots i pel de la credibilitat del conjunt de l’escena política. Però, definitivament, L’Indigneu-vos, d’Stéphane Hessel, ha fet molt de mal, sobretot entre aquells que no l’han sabut llegir ni posar a lloc. Sí? És així? ¿Només és un problema d’aprehensió de continguts i d’interpretació aplicada a la crua realitat? Segurament, no.
Per una banda, és ben cert que el paper ben bé ho aguanta tot. Davant d’això, fins i tot un senyor amb la trajectòria de Hessel pot escriure un llibre que el faci esdevenir icona dels altermundistes de pertot. I, davant d’això, fins i tot un senyor amb la trajectòria de Bayrou pot mirar de pescar en aquest totum revolutum de votants potencials que mostren simpaties pel que diuen que diu Hessel. Malgrat això, val a advertir a Bayrou que el candidat socialista, François Hollande, ja ha aconseguit la foto amb Hessel. Però regat curt i pamflets a banda, ens hauríem de preguntar com és que un lideratge polític com el d’un personatge en teoria tan sòlid com Bayrou es veu tan condicionat per les modes i pels estats d’ànim que s’identifiquen en capes considerades significatives de la societat. ¿Són els signes dels temps i la seva petja en política?
Aquests dies, la pel•lícula La dama de hierro, sobre Margaret Thatcher, ens regala un breu monòleg de Meryl Streep ficadíssima en la pell de la ja gran exprimera ministra britànica. Un d’especialment intents del qual n’extrec de memòria un microfragment: «La gent ja no pensa. Sent. I ho donem per fet. Per saber la reacció de l’altre demanem com se sent, no què opina o què pensa. El primer és què sentim, el sentiment». És allò que Milan Kundera va descriure com l’homo sentimentalis. Com el ciutadà que, en molt bona part influït pel llenguatge que promouen els mitjans de comunicació, s’ha convertit en un ésser especialment sensible als arguments emocionals. A les idees simples que defugen les complexitats en fons i en forma. A l’impacte i a la velocitat a ritme dels plans d’un videoclip.
Acceleració, intervencions que són un reguitzell d’eslògans ben presentats i fàcils de pair, i molta empatia amb un públic que vol percebre que els seus representants els estimen i que saben com se senten. Als líders polítics del present els cau al damunt aquesta responsabilitat difícil d’assumir. I la seva hiperexposició mediàtica els sotmet a examen d’una manera molt més escrutadora i contínua que no pas ho feia amb els seus predecessors de fa unes poques dècades. Amb aquest panorama, ¿algú pot estranyar-se que Nicolas Sarkozy o Barack Obama fossin la sensació fa pocs anys i que ara les enquestes els pintin tan malament? ¿Algú pot no entendre, de fons, que Mariano Rajoy vulgui exposar-se el mínim possible als focus de les càmeres? (…)
(Per llegir l’article complet al butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, cliqueu aquí)
