-
- 23 des
Moragas i sa People a Moncloa
Avui s’ha confirmat el que fa setmanes llargues que dic sobre Jorge Moragas i son equip. Regnaran a l’Ala Oest de Moncloa. Serà el cap de gabinet del president. Aquí us apunto un capítol del meu últim llibre (ja a les llibreries com Medios) Els guardians del missatge (Trípodos, 2011). A la segona part del llibre (Panoràmica d’un instant a la història) apunto l’equip d’spins que més estretament ha treballat a Gènova 13 amb Mariano Rajoy aquests últims anys. Aquí us el reprodueixo:
La Moragas’ People
Diputat per Barcelona, la importància de Moragas no resideix tant en aquest càrrec electiu com en el de coordinador de Presidència i Relacions Institucionals del PP. Una responsabilitat que l’ha convertit, de facto, en el cap de gabinet i mà dreta del president del Partit Popular, Mariano Rajoy. Va assumir el càrrec al XVI congrés del PP celebrat a València l’any 2008, a on Rajoy es va fer definitivament amb l’estructura del partit i es va envoltar d’un nucli dur de la seva estricta confiança, amb Moragas com un dels pilars bàsics del grup. No molts anys abans, aquest advocat barceloní havia començat a despuntar, primer com a director del Gabinet del secretari general de la Presidència del Govern (1998–2002) i després com a secretari executiu de Relacions Internacionals del PP (2002–2008). En l’actualitat, també és director de Relacions Internacionals i patró de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES).
Tres gabinets en un
L’àrea de Presidència i Relacions Institucionals del PP, amb seu al Carrer Gènova (13) de Madrid, pivota sobre tres noms, Moragas i els seus dos principals homes de confiança, Alfonso de Senillosa i Víctor Calvo–Sotelo. De fet, cadascun d’aquests dos assessors coordina dos gabinets diferenciats que, junts, componen el departament de Presidència i Relacions Institucionals. Als del seu equip, companys de partit els coneixen en cercles polítics i periodístics com els Moragas’ People. Els tres eixos principals del grup són nascuts en els anys seixanta: Moragas el 1965, De Senillosa el 1968 i Calvo–Sotelo el 1961. Un equip d’assessors, per tant, «jove». I aquests són, descrits sintèticament, els dos subgabinets que configuren el conjunt del seu àmbit d’actuació a Gènova 13:
- El gabinet executiu: està dirigit per Alfonso de Senillosa, emprenedor, també d’origen barceloní i fundador de la xarxa d’establiments i centres de treball Workcenter. Va vendre aquesta cadena i es va centrar en les noves tecnologies. En 2008 s’incorpora a l’equip que Moragas comença a construir. I amb ell treballen un equip de cinc júniors de menys de trenta anys d’edat en tots els casos, amb perfils professionals diversos (un d’ells és enginyer de telecomunicacions), experts en documentació, disseny gràfic, logística i actes, i discurs. De Senillosa «esprem» les idees de l’equip, constituït també en un grup d’incipients escriptors de discursos. La Convención Populares 2011, en la seva plasmació gràfica i escenografia, es va inspirar (amb arrel en aquest grup) en el disseny de Mac i Apple. La imatge, l’escenografia del poder, al servei de la projecció d’un PP a l’última i atractiu per a les noves generacions.
- El gabinet d’anàlisi: està dirigit per Víctor Calvo–Sotelo. «El que ell fa, ni es veu ni se sent». Així d’explícit és Moragas respecte de l’àmbit d’actuació de les funcions de Calvo–Sotelo al backstage popular. Perquè Rajoy té una agenda que es composa al mateix temps per unes altres dues: una reactiva i una proactiva. La reactiva consisteix a respondre a compromisos, reunions, trobades i altres coses que hagin demanat persones o grups interessats a contactar amb el líder popular. Moragas rep algunes d’aquestes persones i grups. I si ell no pot fer-ho, Calvo–Sotelo és l’home. Si d’aquestes trobades sorgeixen idees, projectes o propostes interessants, Moragas les comunica a Rajoy, i si aquest els dóna el seu vistiplau, van directes al gabinet executiu de Senillosa, que les converteix en accions.
Moragas, de marcada formació influïda pel món anglosaxó, ha professionalitzat amb aquesta estructura i les seves dinàmiques de treball l’àmbit d’anàlisi i estratègia del PP de Rajoy. Assumeix el paradigma de la campanya permanent i és per això que comparteix amb el president popular interès per les anàlisis, les xifres i les dades que el sociòleg de capçalera del PP, Pedro Arriola, els disposa a través de la demoscòpia, amb les seves enquestes. «Al final, amb tot això sobre la taula, la decisió és política, és del president», adverteix. No hi ha dubtes sobre l’origen del relat popular i tothom al PP sap qui decideix en l’entorn immediat de Rajoy. El seu lideratge en el partit s’ha vist reforçat, també per aquest flanc.
«Que ningú s’atribueixi el ser guru»
Moragas s’autodefineix com «un moderat amb tendència al pacte», com «un convençut de la triangulació». I admet que el seu treball és, sobretot, d’influència: «els assessors estem per ajudar, subjectes a l’estratègia que marca el líder». I té clara una petició que hauria de fer-se extensiva a tots els professionals del gremi: «que ningú s’atribueixi el ser guru».
És el gran spin doctor de Mariano Rajoy, i tot i renegar del paper de «guru», la seva condició de gran estrateg de comunicació i mà dreta del líder és pública i notòria. La seva figura, fins i tot, ha adquirit relleu mediàtic i atenció de la premsa en aquest sentit. El dilluns 24 de gener de 2011, a la secció «la Mirilla» de la pàgina dos de La Vanguardia, el rotatiu barceloní destacava el seu paper en l’organització i desenvolupament de l’acte central de la Convención Populares 2011. Un extracte del text diu: «[…] després del vídeo, Rajoy va aparèixer per un lateral de l’escenari caminant amb el mateix pas ferm i ràpid fins a l’estrada, on ja li havien col·locat el seu discurs, escrit, en contra de l’habitual, doncs acostuma a guiar-se en les seves intervencions per un guió. Ahir tot estava mesurat, i el que havia de fer Rajoy, seguir, parar, esperar aplaudiments, l’hi indicava des del davant el seu cap de gabinet, Jorge Moragas.» El seu cap de gabinet. Elevat a la màxima categoria jeràrquica oficial de l’equip del líder. Encara que aquest no és oficialment el seu càrrec.
El seu perfil clarament polític —més enllà del d’estricte estrateg— ha comportat una projecció pública que en general ha sabut dosificar, i de fet va haver de ser en desembre de 2010, a través de les revelacions de la web Wikileaks, que Moragas fos utilitzat per primera vegada contra el lideratge del líder del PP. Mariano Rajoy va aparèixer en 129 dels 3.620 cables filtrats i que haurien estat enviats per l’Ambaixada dels Estats Units a Espanya a Washington entre 2004 i 2010. Aquest material mostrava un gran interès de les autoritats nord-americanes pel cap de l’oposició. De fet, Rajoy era objecte de més comunicacions que el propi José Luis Rodríguez Zapatero, el nom del qual constava a 111 cables. I entre altres referències al líder del PP, unes de Moragas en les quals afirmava: «no sóc un home de Rajoy sinó un membre lleial del PP que respon quan li demanen un servei.» El coordinador de presidència dels populars va haver de sortir al pas d’aquestes revelacions, argumentant que està «políticament» amb el president del seu partit, Mariano Rajoy, però que, ser, no és «de ningú». Moragas va recalcar la diferència entre «ser i estar». «Jo estic políticament amb Rajoy i, ser, no sóc de ningú, com a molt de la meva mare, de la meva dona i de les meves filles», va declarar en una entrevista a RNE. I fins a aquí.
A l’Equip B
L’equip de Moragas ha aconseguit dotar de coherència al relat de Rajoy. Són el seu «entorn». No hi ha equívocs. Ells són els interlocutors i els manufacturers del relat del líder popular. Tot va començar a anar així a partir de 2008, després del congrés post derrota electoral en les eleccions legislatives d’aquell any. Però Moragas ja havia col·laborat en aquella campanya, «a l’equip B», segons les seves pròpies paraules. El tradicional equip que examina i testa sobre el terreny les decisions d’una campanya per tractar d’assegurar-se al màxim sobre la conveniència o no de segons quines accions, així com la necessitat de posar-les en pràctica el més aviat possible ja sigui de forma oficial o oficiosa.
Segons Moragas, «jo ja no era només el secretari executiu de Relacions Internacionals del PP», i al seu «equip B, que comptava amb gent dels Estats Units i de Mèxic, i amb el qual ja vaig fer de spin doctor», assegura, «se li va fer cas massa tard». Proposaven scripts (guions) per fer vídeos com el d’una família a qui, mentre veia que Zapatero afirmava que l’economia anava bé, se li embargava el pis sencer, televisió inclosa. Les enquestes, «a la recerca de suport científic», demostraven que era necessari posar l’accent en el factor econòmic més que en l’identitari. Però el frame va ser difícil de canviar i el PSOE es va imposar per segona vegada consecutiva a Rajoy. Moragas i el seu equip encara no decidien. Per ells ho feia un perfil de polític molt més «a l’antiga». El senador Pío García Escudero, director de campanya del PP en aquelles eleccions legislatives del 2008.
Un dossier per acció
L’any 2011, la rutina del treball en equip d’aquest grup ja instituït oficialment com la sala de màquines del PP de Rajoy està clarament interioritzada per tots els seus membres. Per a cada acció, un dossier. I aquí «acció» equival a acte de partit amb protagonisme del líder. El subgabinet d’Alfonso de Senillosa, el grup de speechwriters, treballa la documentació necessària per construir el discurs. Així, a cada intervenció de Rajoy aquest compta amb un document a manera de DAFO (anàlisi de debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats) dels protagonistes de l’acte. Els responsables d’escriure i de documentar-se per a l’elaboració d’aquests dossiers són dos joves membres de l’equip de De Senillosa, que no arriben als trenta anys, una d’ells, és llicenciada en dret i té un màster de lideratge cursat als Estats Units, on també va formar part d’un curs de debats, famosa tradició universitària en aquell país. Al seu company, també llicenciat en dret, el van fitxar a partir de les seves intervencions al Fòrum cibernètic de Noves Generacions, les joventuts del PP.
Amb aquestes propostes i estructures de missatges, Moragas suma al document els seus «bolillos»: unes cinc idees per protagonista del discurs. Idees força. Possibles titulars per a la premsa. Conceptes amb substància i ganxo mediàtic. I cal destacar que sobre el tema, Moragas no ha realitzat més formació o màster que la missió que l’any 2002 li va encomanar José María Aznar: ser el seu «observador» del centre-dreta internacional. Primer a Colòmbia, on l’enviat del llavors president aposta contra el candidat oficial de la dreta i en favor d’Álvaro Uribe, llavors un dissident del Partit Liberal Colombià, interlocutor natural del PP d’Aznar. Durant aquell període de temps, amb la seva missió, Moragas segueix tots els processos electorals llatinoamericans (Mèxic, Nicaragua, Brasil…) i també als Estats Units, on al 2008 ell destaca que va ser l’únic polític espanyol convidat alhora a la convenció de Barack Obama (a Denver) i a la del republicà John McCain (a Minnesota). El 2004 havia enviat gent del seu equip a la convenció demòcrata de Boston, però ell va ser a la dels republicans de Bush a Nova York.
La ruta de Moragas en processos electorals va seguir per França, Alemanya, Portugal… i fins a Andorra. Segons el propi Moragas, «en els denominadors comuns de tots aquests processos electorals que vaig poder seguir en primera persona és on està el nucli del coneixement sobre comunicació política que jo pugui tenir». En aquest sentit, és curiós com la denominació Moragas’ People, que els apliquen no sense certa sorna propis i estranys que coneixen el seu equip, recorda al concepte Sarko Kids amb el qual alguna premsa especialitzada es referia a l’equip de campanya del després president francès Nicolás Sarkozy. Moragas ha col·laborat amb el seu equip i és un gran admirador de Sarkozy, d’altra banda, un altre gran admirador dels Estats Units.
Al partit, Moragas despatxa (com a veu del president) amb la directora de comunicació (dircom) i cap de premsa del PP, Carmen Martínez Castro (d’altra banda, també estreta col·laboradora del líder des de fa anys) i amb el portaveu de la formació, Esteban González Pons, que ostenta el càrrec orgànic de sotssecretari general de Comunicació. Martínez Castro, fins i tot millor que Moragas ja que ella respon estrictament a un perfil professional vinculat a l’àmbit de l’assessoria en comunicació política i concretament a la gestió de la relació del partit amb els mitjans, és la discreció personificada. Sap perfectament de la importància del factor invisibilitat en el seu àmbit d’actuació.
Moragas amb Martínez Castro, de facto, porten conjuntament la comunicació del partit i la del líder. Ell a nivell d’agenda i de relat, i ella com a responsable de la relació amb els mitjans. Són, coordinats i amb papers diferenciats segons un criteri professional, una ajuda important camí de la consolidació del lideratge de Mariano Rajoy.
