-
- 29 set
Una aposta forta
El cardenal de la història que es va endur la palma quant a celebrity va ser sens dubte Richelieu, molt especialment gràcies a Alexandre Dumas. I per cert que aquests dies s’estrena nova versió cinematogràfica dels tres mosqueters mítics, amb aquell pèrfid príncep de l’Església pel mig. Ara bé, Mazarino, l’altre gran cardenal celebrity de la història, hauria merescut com a mínim un accèssit en el premi al més conegut. Per exemple per frases com aquesta: “Simula i dissimula”. Segles després, la política (i més enllà) segueix posant fets a aquestes i altres paraules seves.
Al Parlament ho estem vivint amb el debat de política general. Simula i dissimula. Ho va fer el president Artur Mas dimarts, en el seu primer discurs, i ahir, en les seves rèpliques als discursos de l’oposició, fent veure que creu que alguna vegada a la vida serà possible la unitat de les principals forces polítiques catalanes pel concert. Simula això, fa com que no veu clar que mentre el PSC no es despengi del PSOE això no arribarà mai, i dissimula fent una crida que sap que caurà, per aquesta banda, directa a la pica.
El PSC també simula i dissimula. Fa com que entoma el repte d’anar cap a la unitat, quan sap realment que no té cap marge de maniobra per fer-ho amb uns mínims de mans lliures, i dissimula com posant fins i tot condicions a Mas de cara a un acord que està escrit i és profecia que si arriba només serà perquè hauria estat possible rebaixar-lo al mínim comú denominador.
Esquerra tanca el cercle d’aquest tronc central del catalanisme. Evidentment, també optant pel simula i dissimula. Amb Joan Puigcercós dissimulant i fent com que no ha entès perfectament que l’oferta del president va directa i gairebé en exclusiva a ells, o si ho volen, sobretot-sobretot al partit republicà. Dissimulen, posen com els socialistes condicions damunt la taula, però aquestes són tan accessibles que com a xiulada mirant al cel queda lluny de ser gaire efectiva. Diu ERC que calen objectius clars per donar el seu suport a la petició d’un pacte fiscal just entre Catalunya i Madrid. I ja saben que, potser altres coses no, però números al Govern no paren de fer-se des que Mas i el seu equip hi van accedir.
(Per llegir l’article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
