El primer encert de Gordon Brown
Tot plegat un encert, tot i que no sigui el més rellevant del que ha passat aquesta setmana a Gran Bretanya en el terreny polític, ja que aquests han estat canvis més o menys “cantats” i necessaris en l’estratègia de successió de Blair. Per contra, un fet imprevist,
la descoberta casual de cotxes preparats per a explosionar en el centre de Londres, sí que ha apuntat maneres respecte dels reflexos de Brown i dels seus assessors.
Jay Blumler ja advertia fa anys de fins a quin punt la professionalització de la política està transformant-la en un exercici poruc que mira de no deixar res a l’atzar. Però l’atzar existeix, cal assumir-lo com a part de l’estratègia, i saber respondre-hi deforma adequada és tot un encert.
Ha estat el cas de la reacció de Brown en aquest afer.
És el secret de saber-se posar al capdavant del país quan aquest necessita un lideratge que aporti solucions i persectiva de futur en moments adversos. Brown ho ha fet ara. Ha sortit des del primer dia davant les càmeres, ha donat consells als ciutadans, ha encapçalat davant les càmeres el gabinet de crisi i ha transmès la sensació de conduir el timó amb força. Sens dubte, en la seva setmana d’estrena, el primer encert de Gordon Brown.
El canvi ha de palpar-se. Per això, quan l’estancament d’un govern o d’un projecte polític és evident, l’opció més soferta com a teràpia de xoc és el canvi de cares. És el que ha passat amb el New Labour, que ha canviat un degastat Blair per un polític amb set de primer ministre, Brown. Però és també el que ha fet el nou líder amb el seu primer Gabinet, amb notables canvis en els rostres al capdavant dels diferents ministeris.
Tot plegat un encert, tot i que no sigui el més rellevant del que ha passat aquesta setmana a Gran Bretanya en el terreny polític, ja que aquests han estat canvis més o menys “cantats” i necessaris en l’estratègia de successió de Blair. Per contra, un fet imprevist, la descoberta casual de cotxes preparats per a explosionar en el centre de Londres, sí que ha apuntat maneres respecte dels reflexos de Brown i dels seus assessors.Jay Blumler ja advertia fa anys de fins a quin punt la professionalització de la política està transformant-la en un exercici poruc que mira de no deixar res a l’atzar. Però l’atzar existeix, cal assumir-lo com a part de l’estratègia, i saber respondre-hi deforma adequada és tot un encert. Ha estat el cas de la reacció de Brown en aquest afer.Molts assessors de comunicació es mostren temerosos a l’hora “d’exposar” la imatge del seu líder lligant-lo a fets desagradables o negatius. Això explicaria, per exemple, per què Aznar va trigar tant en desplaçar-se a les zones afectades per la fuita del Prestige, o per què Zapatero va fer tres quarts del mateix quan l’incendi de Guadalajara que va costar la vida a diferents voluntaris en l’extinció d’incendis. Per contra, fa pocs anys, en plena campanya a Alemanya, el fet que Gerhard Schröder es posés les botes d’aigua i trepitgés les zones afectades pels forts aiguats que van destrossar mig país li va reportar una victòria electoral que tots els sondejos atribuïen a Edmnd Stoiber.
