Blair enfila la retirada i Cameron es perfila a l’horitzó

Llegia aquesta setmana que, segons una enquesta, Tony Blair serà recordat, sobretot, per la guerra de l’Iraq i no tant per fites del seu mandat com la pau a l’Ulster o la bonança econòmica. Una pena, perquè reconec que en els seus primers anys vaig ser dels qui es van entusiasmar amb el personatge. Però el cas és que ja fa temps (segurament des que va decidir lligar la seva sort a la de George W. Bush) que la seva estrella política està en clara minva.

Ja fa mesos que va anunciar que no tornaria presentar-se a primer ministre. I em diu el meu amic Jaume, que viu a Manchester, que la setmana vinent Blair farà públic quan plega definitivament i deixa pas a Gordon Brown. Estarem amatents.

D’altra banda, en Jaume em comentava, a propòsit de les eleccions locals d’ahir a Anglaterra i de les eleccions al parlament de Gal·les i al d’Escòcia, que al seu registre electoral (Marple) els partits no han fet campanya electoral i que “ni tan sols han enviat el programa per correu”. Això, el porta a porta, allà al Regne Unit es mima molt, i que no hi sigui és del tot indicatiu. La percepció del Jaume és que les eleccions d’ahir tenien un transfons més d’eleccions general més que no pas de locals. Atenent als primers resultats que van arribant-nos, i que apunten que l’Scottish National Party (independentista) ha guanyat a Escòcia (terra del mateix Blair i del seu successor Gordon Brown), sembla que la retirada del primer ministre ha de ser imminent, alhora que els averanys per a l’hereu tampoc pinten gaire esperançadors.

Es perfila un potent David Cameron a l’horitzó. El noi apunta maneres. Respon perfectament al perfil de lideratge carismàtic contemporani, a l’estil del Blair de fa tres legislatures. I, per cert, té un vídeoblog genial, molt en la línia de la cibercampanya que comença a despuntar. El seguirem de prop.