Hi ha una expressió molt cañí que escau de perles al ministre més cañí de tots els que es fan i es desfan en l’Executiu de Mariano Rajoy. Els estic parlar de “ponerse el mundo por montera” i de Cristóbal Montoro, un polític de qui definitivament no entenc la deriva esperpèntica que està experimentant.

A l’oposició, l’estil de polític buscabregues del PP l’assumien, sobretot, l’avui caigut en desgràcia Esteban González Pons i l’avui dama de ferro de Gènova 13, María Dolores de Cospedal. Aquest perfil el necessita tot partit per repartir llenya, molt especialment quan és a l’oposició. Ja al Govern, en general els partits tendeixen a relaxar-se. Però no ha estat el cas de Montoro.

Potser és que el càrrec li pesa. Potser és que li va gran i això el crispa. Potser, per una estratègia que se m’escapa, li han assignat aquest paper. O potser és que simplement ja s’ha deixat anar, de nou ministre i de nou en govern amb majoria majoria absoluta. Però el cas és que el seu estil és del tot insultant i esperpèntic. Ho va ser en el debat de Pressupostos al Congrés. Ho va ser fa dos dies a Catalunya, parlant de “pitos i flautes”, renyant grollerament, macarrònicament i absurdament autonomies com Catalunya. I ahir hi va tornar. Però ja perdent del tot el món de vista.

Diu ara Montoro que no accepta que des d’Europa (ja em diran on viu ell) es malparli d’Espanya. I què vol? Que l’aplaudeixin? I fent un paral.lelisme amb la seva frase, ell ja predica amb l’exemple a l’Estat? Deixarà de parlar malament d’autonomies com Catalunya? Es reprimirà i no llançarà ombres d’intervenció com les que va projectar sobre Astúries? I la seva consideració? I la discreció que ara diu reclamar? Definitivament s’ha posat el món per Montoro i ja no el recuperarem? De vegades això de les majories absolutes fa un mal…

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)

Ahir a La Nit a RAC1, dues hores de ràdio, amb molta teca, especialment necessàries en una jornada on certa psicosi sobre el concepte “corralito” i els nostres estalvis es palpava en l’ambient que s’havia escampat. Aquí us deixo l’àudio de la primera hora. I aquí l’àudio de la segona.

Ahir al Tot és molt confús de Catalunya Ràdio vam repassar des del prisma de la comunicació política el primer dia de François Hollande com a president francès (amb visita a Merkel inclosa) i el congrés d’Unió del cap de setmana. Aquí us en deixo l’àudio (a partir del minut 9.15′).

Ja els tenim aquí, al govern francès. Perquè sí, François Hollande ja té ministres i ja han sortit tots ells als mitjans… però… i els seus spin doctors? I els seus Guardians del Missatge? I el seu equip a l’Elisi? I el “primer ministre bis” que tradicionalment esdevé el Secretari General de l’Elisi per a tot president francès? I “la ploma” del líder? Doncs sí, ja han estat nomenats, i jo aquí que us n’apunto el nom dels principals, amb un accent especial en un conseller àulic amb origen espanyol: Aquilino Morelle.

Fill d’exiliats republicans espanyols, Morelle ha estat adjunt al director de la campanya d’Hollande, Pierre Moscovici, ara ministre d’Economia. Moscovi, com el portaveu de la campanya, el català de naixement Manuel Valls, era ferm candidat a ministre (com ha acabat confirmant-se), però Morelle estava escrit que seguiria parlant a cau d’orella del líder (i escrivint-ne les paraules), entre bambolines, a Palau.

Ha estat també el principal negre dels discursos del líder socialista d’ençà de la seva victòria en les primàries. El seu speechwriter en cap. O dit més finament, la seva ploma. Ja escrivia els discursos del primer ministre Lionel Jospin a Matignon, entre 1997 i 2002. Jospin en va ser el primer mentor, un cop el va conèixer de la mà de Moscovici, amb qui havien establert amistat a l’Escola Nacional d’Administració (ENA). I els links van seguir, amb ell sempre a l’ombra. Va fer campanya amb l’avui primer ministre, Laurent Fabius, contra el Tractat per a una Constitució Europea. I fins fa pocs mesos va dirigir la campanya d’Arnaud Montebourg (avui ministre de Reconstrucció Productiva) en les primàries del Partit Socialista francès. Un cop aquest es va unir a Hollande, Morelle ho va fer amb ell.

Ara passa a assumir el rol de “conseller polític” a l’Elisi. Sens dubte, el seu gran spin doctor polític i estrateg a Palau. Metge i llicenciat en ciències polítiques, és un enarca, com Hollande i bona part del gabinet que ha muntat a l’Elisi.

Hollande, fill de la mítica ENA francesa, s’ha envoltat a Palau d’uns quants companys de l’indret, alguns companys de promoció i tot (la Voltaire, del 1980). Per exemple, el Secretari General de l’Elisi, Pierre-René Lemas. Alt funcionari, prefecte, marginat per esquerranós durant el mandat de Nicolas Sarkozy. Un càrrec clau, el seu, que suposa la culminació de tota una llarga carrera política, ara com a vicepresident oficiós, que és un dels malnoms que acostuma a annexar-se a la figura del Secretari General de l’Elisi. Els seus adjunts són Nicolas Revel i Emmanuel Macron (números), tots dos en la trentena.

Una altra enarca de la promoció Voltaire d’Hollande és Sylvie Hubac, nova directora de gabinet. És fidel amiga d’Hollande des dels temps d’estudi. El seu adjunt, Alain Zabulon, també és enarca. Pierre Besnard, en serà el cap de gabinet, amb les funcions de controlar i gestionar l’agenda del president.

Christian Gravel, de 38 anys, director de gabinet i de la comunicació que ho ha estat de Manuel Valls, és el nou dircom del president de la República, plaça que fins ara ocupava Franck Louvrier amb Sarkozy. Marylène Courivaud és la nova cap de premsa.

Aquests noms us destaco avui. N’anirem sumant més, i amb més detalls.

La Fórmula 1 i el futbol el van desplaçar de l’hora tradicional dels telenotícies, en un cap de setmana en què s’ha tornat a demostrar que hi ha canals com l’Esport3 que no se sap exactament per a què existeixen. Ho va piular molt encertadament a Twitter l’amic periodista Jaume Clotet. Però, al cas: aquest cap de setmana tots els focus han seguit Josep Antoni Duran i Lleida. I és que encara no ha nascut qui li robi el seu minut de glòria quan considera que li pertoca. De fet, històricament, ha passat que si ell no ho ha acabat d’aconseguir tot sol, els seus teòrics adversaris polítics ja li ho han acabat de reblar. És el que té ser percebut arreu com un magnífic factor d’erosió del soci de federació.

Deia ahir el primer secretari del PSC, Pere Navarro, que l’havia satisfet el “to conciliador” que segons ell havia emprat el reelegit president del comitè de govern d’Unió durant el congrés socialcristià celebrat a Sitges. I immediatament annexava aquest tarannà observat en el d’Alcampell amb el “to i el fons” que diu identificar en el portaveu del Govern, el convergent Francesc Homs. És a dir, els que atribueix al president Artur Mas. Tot un clàssic, utilitzar Duran per etzibar viatge a Convergència. Abans que ell ja ho havien fet Pasqual Maragall i José Montilla, entre molts altres destacats socialistes que feien com que s’estimaven Duran bàsicament perquè no podien veure en el seu dia Jordi Pujol i ara Mas.

Esquerra tampoc no va poder reprimir-se, i ahir també hi va tornar, per aquesta via. La seva secretària general, Marta Rovira, va demanar a Duran que “oblidi els ministeris del regne d’Espanya i treballi per la República catalana”. Tot per venir a dir que CiU, en conjunt, no és tan sobiranista com els convergents ens la volen pintar. No sabrem mai prou com s’estimen Duran molts republicans que troben que el destí reserva per a ERC tota sola la missió història de dur-nos a la independència!

Així, al llarg de trenta anys i ara renovat per quatre més, Duran ha anat liderant Unió, per no pocs mèrits propis i per no pocs mèrits d’altri. Per exemple, els d’uns socis que la major part del temps prefereixen fer com que no veuen la jugada a múltiples bandes, i els d’uns adversaris que consideren que el líder d’Unió els fa més servei que nosa.

(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)

«Si ara no us enteneu amb aquests que manen a ERC, no ho fareu mai». La frase és de fa pocs dies, i un militant republicà condemnat a l’ostracisme l’hi va deixar anar a un membre de l’equip del secretari d’organització de CDC, Josep Rull. El damunt dit formava part, juntament amb el diputat Joan Tardà i la diputada Anna Simó, del poder del Baix Llobregat a l’ERC de Joan Puigcercós. Però no es va saber reciclar com Simó, que segueix en el nucli dur de l’ERC actual, la seva permanent nacional.

En aquest òrgan, Junqueras és l’únic novell. La resta ja formava part de l’anterior. Però sembla que hi ha hagut voluntat de reinvenció per part de la majoria. Renovar-se o morir, diuen. Al costat del nou president, l’antic, Puigcercós, la secretària general, Marta Rovira, i els que la segueixen en l’escalafó, Lluís Salvadó, Oriol Amorós, Eduard López, Simó, el cap del grup municipal a Barcelona, Jordi Portabella, i el portaveu de les joventuts, Gerard Gómez.

La diferència d’aquesta permanent amb l’anterior, segons els més escèptics, és «voler fer-se perdonar l’etapa del tripartit i voler canviar de parella de ball per trobar un lloc sota el sol». Segons un dels seus membres, «la diferència és que som un equip, sense bàndols, que va a l’una i que un diumenge podria anar-se’n perfectament de costellada , cosa impensable en els temps de Carod i Puigcercós». Asseguren haver trobat l’elixir màgic del consens intern, primer pas per generar confiança de portes enfora, per exemple entre l’electorat o entre potencials socis polítics.

¿Deu ser veritat que Alicia Sánchez-Camacho ha promès parlar amb el director d’un destacat diari madrileny per convence’l que mantingui amb força la seva edició a Barcelona perquè s’acosten temps de xoc i de molt moviment en la política catalana? M’ho assegura algú a qui l’hi va prometre. No és cap bestiesa. Perquè, de fet, està arrelant la sensació de moment crític en la política, i no només al PPC. També a ERC. L’equip de Junqueras diu que, per això, es vol entendre amb CiU, però, de moment, sense implicar-se en el Govern fins després d’unes eleccions que augura que a ERC li aniran bé. Assumeixen encara desconfiança mútua, però asseguren estar disposats a renúncies. Una vegada compactada la seva direcció, ara les prioritats de Junqueras serien recompondre l’espai polític d’ERC i construir ponts de diàleg amb CiU. Cultivar consensos.

El 20 de juny vinent, està previst que el president d’Esquerra sigui el convidat al sopar que, periòdicament, uneix els membres de l’Associació Ciutadana Barcelona 2020, liderada pel convergent secretari del Govern, Germà Gordó. Per anar regant el jardí.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquest dijous em vaig estrenar en el programa hereu del mític 59 Segons de TVE-Catalunya, El Debat de la 1, també dirigit pel Francesc Cruanyes i presentat per la Cris Puig. Vam compartir taula d’anàlisi amb la Gemma Calvet, en Jordi Barbeta, en Saül Gordillo, en Martí Saballs i en Gonzalo Bernardos. Tema principal de debat? Bankia. I després, això i altres fronts, amb el convidat, Enric Millo, del PPC. Aquí us deixo el vídeo del primer tram de debat. I aquí l’entrevista a set bandes a Millo.

Sempre que hi vaig, em passa. Acabem a les 23h i no hi ha qui em faci dormir fins força més tard. És La Nit a RAC1. Ritme trepidant per repassar l’actualitat del dia. Conduïts pel Xavi Freixes, dijous vam fer-ho amb la Patrícia Gabancho i l’Antoni Dalmau. Servidor s’hi va incorporar a les 21.45h. Aquí l’àudio de la primera hora de programa. Aquí el de la segona.

El llenguatge troglodita contra Catalunya segueix essent el més rendible d’entre els més fàcils i primaris a Espanya. Ens ho ha demostrat tot un fatxenda president popular d’Extremadura, José Antonio Monago, que ha identificat que allà el que s’estila per guanyar amb majories folgades és el fer de l’ínclit socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra.

Ells no són ignorant. En absolut. Ells són uns cínics que han viscut i viuen a cos de rei a expenses d’una part de la població abonada a la ignorància militant, que res té a veure amb el seu nivell intel•lectual o amb la seva formació escolar o acadèmica. Els Monago i Rodríguez Ibarra són dignes líders cacics de sectors amplis aficionats de forma conscient a ignorar una veritat incòmoda. Una part de població que si no se’n surt sap perfectament que no és per la manca de solidaritat dels catalans, sinó per les seves pròpies mancances. Fan com que no ho veuen, perquè de moment l’invent no els ha anat pas malament. En tot cas, força menys malament que a nosaltres, els catalans. I és que ja saben allò que diuen que no hi ha més cec que qui no hi vol veure. És el cas dels qui riuen les gràcies a les retrògrades collonades que profereixen els Monago i Rodríguez Ibarra.

Amb la lletania tramposa del “no serem menys” ens tenen condemnats a nosaltres, els catalans, i de fa anys i panys, a ser “menys que menys”. Som el que ve després de “menys”. Perquè a més de pagar més que la resta, a més de tenir per exemple menys nombre d’ordinadors per alumne que a Extremadura (i amb diferència), a més de tenir gent que a Catalunya ho passa molt més cru que molts altres que viuen a indrets com Extremadura, a més de tot això, a sobre ens insulten constantment i de forma impune. Això a ells, com tantes altres coses, els surt gratis. A nosaltres no.

Ens volen fer viure encara en la farsa que nosaltres som els rics i ells els pobres, quan només cal comparar equipaments, autopistes o nombre de funcionaris per metre quadrat, per veure clarament qui viu en millors condicions i molt més subsidiat. Però la vergonya persisteix. Com l’espoli. Com el menyspreu. Com el desagraïment. Com l’insult a la intel•ligència. Com el ritme creixent de catalans que cada dia que passa té més clar que el sentit comú marca, no que l’AVE no té per què arribar a una nova via morta com Badajoz i més en temps de crisi, sinó que l’autonomia que ens cal és la del país que ja ha anunciat que amb aquesta destinació no hi enllaçarà: Portugal. Del contrari, està clar, som i seguirem sent menys in aeternum.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)