Antonio Moreno, cap superior de la policía espanyola, va cobrir-se de glòria en titllar els manifestants de València com a “enemics”. Patinada maca que de tenir aquest senyor alguna assessoria de comunicació eficaç gairebé del tot segur no s’hauria donat. Avui al Tot és molt confús, n’hem parlat, així com de les contradiccions entre els ministres Ruiz Gallardón y Jorge Fernández, malgrat els respectius assessors. També ens hem aturat en l’alcalde Xavier Trias i en els sindicats de TMB (aquí amb l’alcalde ben assessorat), i hem pinzellat al final sobre el congrés del PP i Esteban González Pons, que ara diu via twitter que manarà sobre els discurs ideològic del PP. Pobre. Aquí us en deixo l’àudio.

Ahir al programa L’Oracle de Catalunya ràdio, en Xavier Graset va conduir una taula amb el degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Maria Martí, de convidat. I, amb ell, la Carme Colomina, en Josep Vicent Boira i servidor de vostès. Vam parlar de qüestions d’actualitat com les manifestacions a València, però força i bastant especialment de mitjans de comunicació públics, de la seva funció i de com en el moment actual les institucions polítiques s’hi posen o no per mirar de fer-los sostenibles. Hi va haver debat. Ah! I abans d’això vam parlar de mestres de la professió, i jo en vaig citar uns quants, de meus. Aquí us en deixo l’àudio.

Tenim aquests dies la senyora “lideresa” del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, de tourné mediàtica i de protagonista d’uns quants espais d’anàlisi (algun de meu inclòs). I algú es preguntarà a sant de què. D’una abstenció que ha valgut l’aprovació d’uns pressupostos del Govern? Només en part. El secret del seu moment de glòria (que vaticino molt passatger) resideix en un factor molt més profund i no conjuntural.

Diu ara ERC, a l’estil clàssic, que això (com les bíbliques plagues d’Egipte) és culpa de CiU. Xip anticonvergent encara no del tot desinstal·lat en el software republicà. Es constata. Perquè acusar CiU d’“espanyolitzar” la política catalana, si això no va annex a una assumpció de part de culpa o a un repartiment mínimament equànime de responsabilitats en aquesta “espanyolització”, és poc menys que fer-se trampes al solitari.

La política catalana està “espanyolitzada” des del moment que depèn de Madrid per pagar les nòmines dels seus funcionaris o per consultar la seva ciutadania sobre qüestions que l’afecten directament. I partint d’això, la resta. És, a dir, a partir d’aquí, que CiU hagi decidit dipositar aquest 2012 a termini per mirar de recollir a 31 de desembre unes quantes raons més per carregar amb interessos el carro de les moltes que ja n’existeixen per plantar-se d’una vegada i per totes. Això és “espanyolitzar”? Doncs llavors sí que ho fan. Igual com també “espanyolitza” que encara a Esquerra n’hi hagi molts que prefereixen veure com CiU es pot desgastar per aquesta via abans no apostar per mullar-se en un govern en temps tan durs que exigeixen de tantes decisions impopulars.

Però, per descomptat, no oblidem que també ens “espanyolitza” la política catalana, el fet de no comptar amb una esquerra nacional forta, en un espectre electoral on el PSC segueix imposant-se malgrat la seva exasperant indefinició pública en la tria entre Catalunya i Espanya, que per cert deixa camp obert a què el PP de la senyora Sánchez-Camacho (o de qualsevol altre que fos al seu lloc) queixa-li en el seu espectre de votant de tota la vida, arrossegant-lo, aquest sí, a l’“espanyolisme” més rampant. Això sí que “espanyolitza”. Això i el fons de la cosa. No només es tracta de si CiU pensa en Macià o en Cambó. No és això, companys d’Esquerra, no és això.

(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)

Amb uns dies d’enraderiment, però aquí us deixo l’àudio del consultori de dimecres passat a cal Tot és molt confús. Vam parlar (com no?) de l’Alícia Sánchez-Camacho, dels pressupostos, però també de l’Arantxa Sánchez Vicario… i de Jordi Martí, relleu de Jordi Hereu com a líder del grup municipal del PSC a Barcelona.

Mentre el furor patri espanyol està rabiós per la burla francesa sobre el suposat dopatge de les seves estrelles esportives més rutilants, el president, Artur Mas, protagonitza una entrevista a Le Monde. Així, per aquelles caramboles de la vida, amb França com a centre de les mirades, Mas ha obtingut triple repercussió del seu espai en el vespertí francès. D’entrada, per donar titulars com «Catalunya podria ser perfectament un Estat dintre de la UE». Després, pel fet de concedir l’entrevista a un rotatiu estranger, perquè, sense indici de rivalitats corporatives, tots els mitjans catalans es facin ressò de les seves paraules. Finalment, en uns dies en què el veí francès cou especialment, amb part de la premsa espanyola també parlant d’això. ¡I a marcar perfil! ¿PP? ¿Alícia Sánchez-Camacho? ¿Qui?

El full de ruta de la CiU de Mas apunta a un horitzó on el PP podria haver firmat aquesta setmana, amb la seva abstenció als pressupostos, un dels seus últims actes de servei al Govern català. El missatge de Mas, molt especialment a l’altra banda dels Pirineus, busca projectar serietat i va en una inequívoca direcció. El fet d’emetre’l passant d’Espanya també li suma significat. Al Govern de CiU s’admet que «el president ja va advertir que la pedagogia amb Espanya s’havia acabat» .

L’entrevista publicada aquesta setmana a Le Monde es va gestar a Madrid, el 2 de febrer, l’endemà de la trobada de Mas amb Mariano Rajoy a Moncloa. Va néixer en un esmorzar amb una dotzena de corresponsals, al qual el president va assistir flanquejat pel seu delegat a Madrid, Jordi Casas, i el senador (i gran amic seu) Jordi Vilajoana. Alguns dels que hi van assistir destaquen el «bon ambient» de la reunió i la fluïdesa amb què Mas es va expressar en francès i anglès. Sense filtres.

Des que és president, ja ha concedit entrevistes a set mitjans no catalans ni espanyols: al Wall Street Journal, a la televisió BBC, a Bloomberg TV, al Financial Times, al Frankfurter Allgemeine, a La Stampa i a Le Monde. Amb presència també a The Economist. Pròxim objectiu, Holanda. Interessa aquest país, el segon contribuent a l’economia europea.

Al segle XIX, en el seu diccionari dels polítics, Juan Rico i Amat definia el terme diplomàcia com el «joc d’estira-i-arronsa amb què s’entretenen les nacions. La que no sap estirar o afluixar a temps és normalment la que perd». Avui, de ple al segle XXI, davant la falta de diplomàcia formal, Mas la fa via premsa, i ha decidit estirar.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Avui a El dia a la COM hem tingut de convidat/tertulià l’exalcalde Jordi Hereu, del PSC. I és que ens hi ha acompanyat des del minut u de la tertúlia i fins a tres minuts escassos del final. Una entrevista/tertúlia força interessant, on hem parlat molt de Barcelona amb ell, amb la Gemma Galdón i el Xavi Casinos, moderats pel Jordi Duran. Aquí us en deixo l’àudio.

Avui a Els Matins de TV3 hem debatut sobre el dia després de l’aprovació dels Pressupostos del Govern amb el vot favorable de CiU i l’abstenció del PP. Hem analitzat sobretot aquest front, però també hem parlat de la llei de l’audiovisual i hem pogut conèixer de primera mà detalls sobre l’últim volum de memòries del president Jordi Pujol, de la mà del seu escriptor, el periodista Manuel Cuyàs. Aquí us en deixo l’àudio.

Certament feia riure veure ahir la líder del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, implorant al president Artur Mas una moxaina i un agraïment. Feia riure per no plorar. De pena, pel nivell que demostren alguns al Parlament. Per com de petita és la nostra autonomia, que fins i tot ha d’anar tirant amb lideratges com aquest, el de la senyora Sánchez-Camacho. Els mentiria si no els digués que en un temps, no gaire llunyà, vaig creure’m el que alguns m’apuntaven sobre el potencial d’aquesta política. Unes expectatives que trobo que està esberlant amb el crònic atac d’ansietat que ens exposa incòmodament a tots plegats en els últims mesos. I dic que incomoda per la vergonya aliena que provoca.

Si tu em dius vine, ho deixo tot… però digue’m vine. Entranyable títol de l’últim llibre d’Albert Espinosa, que ahir declamava subliminarment Sánchez-Camacho a Mas. Però res. Ni les gràcies. Ja li ho pagarà l’electorat si ho troba escaient, li va venir a dir el convergent. I au, a fer feina, que per a això els ha votat la gent. Perquè en la jornada d’ahir tocava donar llum verda a uns comptes que ben d’hora al matí el portaveu d’Afers Econòmics de la Comissió Europea, Amadeu Altafaj, havia qualificat de necessaris i “assenyats”. Això a banda, també era el moment per al minut de glòria dels grups de l’oposició i de la líder del PP. I això havia de ser obstacle de res? No.

En el debat, la portaveu del grup d’ERC, Anna Simó, va demanar al president “quin és el cost del pacte dels pressupostos?”. Cost? Polític? I el cost del “no pacte? I els seus costos socials? Perquè segurament CiU assumeix amb poca alegria els costos d’imatge que li pugui reportar el pacte per tirar endavant uns pressupostos amb la insuportable lleugeresa de l’ésser Sánchez-Camacho. Però aquests costos van en el sou dels polítics. A la resta de la ciutadania ens són força irrellevants. En canvi, els costos de tenir una administració més asfixiada ens repercutiria a tots. Els costos d’un país del tot intervingut, on haguessin de venir de fora a fer-nos els números, encara retallarien més. Els costos d’un país abocat a unes eleccions anticipades ens fartarien a tots. Això, i molt més, ens hauria costat un “no pacte”. I si a canvi, CiU ha d’encomanar-se a l’Altíssim per mirar d’assumir estoicament els excessos de la senyora líder del PP, ben rebuda sigui la penitència. I que el mateix a qui s’encomanen els il.lumini per treballar i trobar vies alternatives de pacte en el futur. Si no és que assumeixen viure en el purgatori in aeternum, clar.

(Per llegir l’article a ElSingular, cliqueu aquí)

¿Què tenen en comú Anna Simó (ERC), Montserrat Capdevila (PSC) i Dolors Camats (ICV)? Sí, el tripartit, però també una foto de l’agost del 2011 demanant al registre del Parlament la convocatòria de la comissió permanent per forçar explicacions del Govern sobre el pirmi. ¿Què tenen en comú Laia Bonet (PSC), Joan Herrera (ICV) i Jordi Cañas (C’s)? Una altra foto. Del gener passat, al mateix lloc, demanant un ple sobre la crisi i les retallades. ¿I què tenen en comú Dolors Camats (ICV), Albert Rivera (C’s) i Alfons López Tena (SI)? Una foto d’ahir, també al registre, per bloquejar la llei d’acompanyament dels pressupostos, que tirarà endavant malgrat aquesta maniobra parlamentària que en temps de crisi farà que 30 milions es perdin pel camí. Amb els mateixos grups de l’oposició que discuteixen fins a l’últim euro que es retalla estimbant aquests milions pel precipici. Per una foto. Invertits en gasolina parlamentària de la que es necessita per fer funcionar la maquinària del soroll.

A la foto d’ahir i a la de fa poques setmanes, un element en comú hi destaca: Iniciativa. Com a mínim aquesta vegada PSC i ERC no han entrat en el seu joc destructiu. Una manera de fer que es basa a disparar a tot el que es mou, sense tenir gaire en compte a qui ni les conseqüències que pot tenir. I això té perill. Per a la població en general i per als que des de la política juguen a aquest joc.

Ara, la majoria ens entretenim a fer elucubracions sobre els efectes i els llastos de les fotos que Alicia Sánchez-Camacho pretén amb la CiU d’ Artur Mas. Els uns i els altres adverteixen els nacionalistes sobre el remake que podrien perpetrar de Les amistats perilloses. Però, ¿i les estranyes amistats dels altres? ¿I la promiscuïtat (…)

(Per llegir l’article complet a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Pasqual Maragall, quan era alcalde de Barcelona, deixava anar d’Alfredo Pérez Rubalcaba que era «el paio més llest de tot Espanya». Alerta a la dada. No només del PSOE. Aquests dies al PSC n’hi ha que, des de la unitat de cures intensives per politraumatisme congressual, rememoren aquelles paraules i les relacionen amb el que va passar fa uns dies a Sevilla: «S’ha de ser molt llest per treure el desastrós resultat electoral del 20-N davant el PP, presentar-se després per liderar el partit que has fet estimbar, aconseguir que el cridat a ser el futur del partit no es presenti per disputar-te el càrrec, i guanyar».

Imitant la pregunta que el coronel Chabert li fa a la seva dona en una de les obres més delicioses d’Honoré de Balzac, Rubalcaba li va preguntar a Carme Chacón: «¿Fan malament els morts de tornar?». I, important-li un rave la resposta, ho va fer. Va tornar després d’haver caigut pel precipici, diuen que «per posar la casa en ordre i per aplanar el camí a qui els seus afins consideren que ha de ser el lideratge de futur del PSOE a no gaires anys vista». Però, ¿i qui serà ell?

Des del PSC, d’entre els que no van votar Chacón el cap de setmana passat, es fa un retrat robot de l’hipotètic recanvi: «Ha de ser una persona jove, que estigui en la trentena, que no hagi participat en governs del PSOE fins avui i que no hagi sortit gaire identificat amb una de les parts durant el congrés». Si encara no saps de qui parlo… Més clar, l’aigua. ¿Patxi López? No, és clar. Molt identificat amb Rubalcaba. Però llavors, ¿qui? També és basc i apunta maneres. Fins fa poc temps imitava els gestos de Zapatero, però d’un temps ençà s’observen en la seva gestualitat molts trets de Rubalcaba. A Sevilla, fa una setmana, semblava que tenia la seva penetrant mirada perduda. Però no. La té fixada en l’horitzó.

Eduardo Madina, amb l’assassinat Ernest Lluch com a gran referent polític i amb molt bones amistats al PSC, es va reunir fa poques setmanes a Madrid amb un experimentat consultor de comunicació política. ¿Per a què? ¿Per seguir fent de secretari general del grup socialista al Congrés? ¿Per millorar el seu llenguatge no verbal? És difícil que faci aquest pas només per a això, algú com ell, tan reservat, fins i tot desconfiat (en el que alguns veuen una seqüela de l’atemptat que al seu dia va patir a mans d’ETA). ¿Potser és que Madina, gran lector, també ha visitat Balzac i per això, igual que altres, es veu com a possible resposta de futur a les il·lusions perdudes del PSOE?

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, clique aquí)