-
- 02 oct
L’any que vam viure perillosament
“Saps què significa la paraula idiota en grec?
Qui no s’implica en política.”
Robert F. Kennedy
Els qui em coneixen bé saben de la meva admiració per la figura de Bobby Kennedy, tant per l’spin doctor (el cap de campanyes, l’assessor, l’estrateg, el suport) que va ser del seu germà, com pel líder polític que hauria pogut ser, però que no va culminar perquè el van assassinar. Sovint m’agrada citar-lo, com a ell li agradava citar d’altres. Per exemple, en una ocasió va recordar Francis Bacon i la seva frase “en aquest teatre de la vida de l’home, només Déu i els àngels poden ser espectadors”, per afegir-hi, de collita pròpia: “Podem fer coses, podem aconseguir que passin, podem progressar”. Aquest any, modestament, he fet coses que crec que han valgut la pena, que han ajudat a fer que passin altres coses, i no estic tan segur de si tot plegat ha ajudat a progressar, però tinc claríssim que ho he intentat per la part que em tocava, en un any en què tots els qui ens hem dedicat a això de la política a can Catalunya ho hem fet contra els elements, en un context tsunàmic i mirant de traçar relat (quan l’hem tingut) amb les mateixes perspectives d’èxit que tindria algú que mira de traçar una línia recta en un paper, muntat en la muntanya russa Shambala (molt més heavy que el Dragon Khan) de Port Aventura.
Bobby també va citar en una ocasió George Bernard Shaw quan aquest va dir: “Hi ha qui mira les coses tal com són i es pregunta per què. Jo somnio amb coses que mai han estat, i em pregunto per què no”. Va ser força en aquesta línia, i amb aquest esperit, pel que vaig acceptar assumir la direcció de Comunicació del Partit Demòcrata, quan fa poc més d’un any m’ho va proposar la Marta Pascal. I, en fer-ho, en acceptar i fer-ho públic, dues de les primeres trucades que vaig rebre van ser les del president Artur Mas i el president Carles Puigdemont. Els dos em van agrair l’aposta i van coincidir en destacar que em consideraven “valent”. Això últim em va sorprendre, malgrat que poc després entendria perfectament com era que tots dos havien triat aquell adjectiu i no un altre.
A la mítica obra Matar a un ruiseñor, de Harper Lee, diuen: “Hom és valent quan, sabent que ha perdut ja abans de començar, s’hi posa malgrat tot i segueix fins al final passi el que passi. Hom guanya rarament, però en alguna ocasió guanya”. Personalment no crec que la vida (tampoc la política) vagi de valents o no valents, però sovint sí que va sobretot de coherència, de conviccions i d’actuar conseqüentment amb uns valors i uns principis, malgrat les dificultats i de com de negre pugui pintar dur tot això a la pràctica. Mas i Puigdemont, a la seva manera i amb les seves circumstàncies, errors i encerts, crec que són exemple d’això en la nostra política. I, per la meva banda, a escala, crec que jo no he fet més que intentar procedir d’aquesta manera.
La missió que se’m va encomanar fa una mica més d’un any semblava a primera vista, clarament, una d’aquelles “missions impossibles” que rebien els protas d’aquella mítica sèrie dels seixanta (després vindria Tom Cruise amb la saga blockbuster). Però no hi podia dir que no. Per coherència amb allò en què creia i allò que havia defensat fins llavors. Perquè després d’anys estudiant el món de la comunicació política, d’observar-la, a ella i als seus protagonistes, després d’analitzar-la molt, de resseguir-ne les tècniques i conseqüències, era obvi que si em donaven l’oportunitat de treballar-hi des del principal partit del Govern, i a més en un moment clau, a les portes d’una campanya d’un referèndum per la independència, no podia dir que no, a no ser que optés en el pitjor moment per aquell rol d’espectador que Bacon reservava per a les altíssimes esferes. I vaig dir que sí, i n’estic molt content personalment i professional. Una altra cosa és la profunda preocupació que fa temps que tinc, i que encara arrossego, per la situació política del país i les seves conseqüències a curt, a mitjà i a llarg termini. Però d’això no me’n correspon parlar en aquest moment. Tot i que sí que volia destacar que aquest any que sembla que hagi estat molt més temps, per la mà de coses (grosses) que han passat, ha estat un gran aprenentatge personal i professional, del qual tinc clar que la millor part se l’enduran els meus alumnes de la facultat.
George Stephanopoulos, un dels grans spin doctors del president Bill Clinton, va escriure un llibre de memòries en acabar la seva breu etapa de director de Comunicació a la Casa Blanca. El va titular All too Human. Tots massa humans. Ai, el factor humà! Com d’important que és en política, i que poc que es parla d’ell en els llibres i manuals de màrqueting i comunicació electoral! Jo ho he viscut de primera mà en un any en què els actors polítics d’aquest país han viscut perillosament, a l’extrem i amb conseqüències duríssimes per a alguns, fet que ha tret el millor i el pitjor de molts d’ells. El factor humà. La clau que de vegades fa que el més senzill no surti per químiques personals, però que pel mateix motiu de vegades el més complicat acaba esdevenint-se. I aquí, en més d’una ocasió, te n’adones que l’actor implicat més petit, complementari o ocasional, pot ajudar que certes coses passin, petites o grans, per la importància d’aquest factor humà, per causa de l’atzar o de factors que el mestre de periodistes Ryszard Kapuscinski descrivia com imponderabilia. I ha estat un privilegi i un honor, haver tingut un bon tall de tot això en un any llarg on he viscut a l’ull de l’huracà moments com:
- La campanya del referèndum per la independència.
- Els fets del 20-S i la manifestació davant la conselleria d’Economia.
- L’1-O.
- La gestió institucional, política i social dels fets de l’1-O.
- El debat, intern i extern, sobre la DUI (suspesa o no suspesa).
- La jornada en què anàvem a eleccions anticipades sense DUI, i al final no.
- Aquella desangelada proclamació de la independència al Parlament, el 27 d’octubre (anècdota: el dia que un servidor canviava de dècada).
- El desconcert que va seguir els dies després d’aquell moment.
- L’exili i la presó per als membres del Govern Puigdemont, i els líders de l’ANC i Òmnium.
- L’aplicació de l’article 155 per part de Rajoy, i la convocatòria d’eleccions al Parlament.
- La campanya electoral del 21-D (amb un servidor al Comitè d’Estratègia). Una campanya, per cert, amb el candidat a milers de quilòmetres de distància i amb una marca electoral nova, Junts per Catalunya, que vam crear en uns dies (nom i logo inclosos) i no amb poques dificultats i equilibris que semblaven impossibles.
- La (no fàcil) gestió de la victòria electoral (per allò de quedar com a primera força independentista).
- Dimissió d’Artur Mas com a president del PDeCAT i sentència del cas Palau.
- Els diferents intents d’investidura del president Puigdemont, de Jordi Sánchez, de Jordi Turull, i finalment la reeixida de Quim Torra.
- El paper clau del PDeCAT en l’èxit de la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy.
- La segona Assemblea del PDeCAT (convulsa, com en general la curta vida d’aquest partit), on es descavalca Marta Pascal i la relleva David Bonvehí.
Hi ha hagut legislatures senceres, lustres fins i tot, on no han passat tantes coses. De fet, algunes de les que acabo d’esmentar no tenen paral·lelisme que s’hi anivelli en el passat, a Catalunya. L’aprenentatge, reconcentrat, ha estat, en conseqüència, espectacular, i crec que hi he pogut fer algunes aportacions, que en tot cas hauran de jutjar altres, no jo.
Durant aquest any, hem construït un departament de Comunicació sòlid al Partit Demòcrata, amb un equip ben definit i organitzat a Premsa, Digital, i Imatge i Disseny. Aquí la figura d’en Pep Rius, fins ara cap de Premsa, ha estat clau, pel seu bon ofici, per la seva complicitat màxima i pel seu incansable pencar. Amb ell, la resta de la colla de Comunicació: l’Helena, la Raquel, la Nerea, la Mariona, en Joel, la Mireia, en Narcís, en Sergi, en Josep. I com a portaveu, la (molt eficaç) Maria Senserrich. Petit gran equip. Com les petites grans fites que hem anat assolint, també en campanya electoral, amb aportacions claus en un espai polític convuls, en ple procés de reinvenció. La tasca en off, amorosint relacions polítiques i personals gens fàcils en aquesta part del sobiranisme polític en metamorfosi (interna i externa), també ha ocupat una bona part de la meva dedicació. I ara tot pinta que conflueix cap a una convergència de sensibilitats molt diferents que poden sumar a un projecte independentista majoritari i central, on el PDeCAT queda en bones condicions de ser-ne actor clau. Tot plegat ja està enfilat, i m’agradaria poder dir que el més difícil ja ha passat, però no m’hi atreveixo.
És en aquest sentit que he volgut ser conseqüent també amb allò que vaig escriure fa temps en un dels meus llibres: “La vida política dels spins ha de ser curta” (igual com ho recomanaria per als polítics). Períodes de dedicació intensos, marcats per uns objectius a assolir, i au a tornar a la vida civil, on també es pot sumar molt. A mi se’m va encarregar establir uns ponts sòlids d’interacció amb els mitjans i organitzar i impulsar un equip de comunicació d’un partit que havia de viure un any decisiu i de canvi (no se sabia exactament cap a on). I ara que la tasca interna ha estat feta, i amb bons resultats, ara que un necessari espai polític independentista i central està a punt de prendre forma, amb el Partit Demòcrata en bones condicions de sumar, he decidit que aquesta etapa meva treballant en una formació política ha tocat a la seva fi. No em desentendré mai de la política, i la seguiré com a periodista, assessorant externament quan se’m demani, i analitzant-la (a ella i a la seva comunicació) des del món universitari. Però aquesta etapa intensa en aquest any que ha canviat la política catalana com mai des de la recuperació de la democràcia, avui acaba. L’amic Pep Rius és des d’avui nou responsable de Comunicació del PDeCAT.
Moltes gràcies a tots els qui m’heu ajudat d’una manera o l’altra durant aquest temps. Als mitjans, als companys periodistes, des de la seva trinxera i bon ofici. A la seu de Provença, a un personal que de fet és una família. A la seu electoral del carrer Jesús, durant la mítica campanya del 21-D, a la candidatura en ple. A Plaça Sant Jaume, un equip germà que té davant seu un repte impressionant, amb la missió annexa de no defallir en la lluita diària per aconseguir la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.
Gràcies! I ara, a sumar des d’altres indrets, amb novetats que en breu coneixereu, i com un ciutadà més, a peu de carrer.
