-
- 01 gen
2017: la campanya Puigdemont per dins
Ja som a 2018 i aquest web que tinc en stand-by com de fet tota la resta de coses que feia abans de decidir, aquest 2017, que faria un pas heavy i que deixaria de fer periodisme i platós, per passar-me a la gestió de la comunicació política i a la rerebotiga d’un partit. Resum: canvi bèstia, però de moment ha provat. De fet, ja només per haver pogut aportar coneixements i feina des del Comitè Estratègic de la campanya de Carles Puigdemont i Junts per Catalunya a la presidència de la Generalitat, l’aposta està justificada i pinta que ha tingut sentit.
Encara avui, dia 1 de gener, després de sortir de dinar amb la família, una senyora m’ha aturat pel carrer i m’ha dit que la seva filla em segueix sempre que surto per la tele. Des de l’estiu que ja no vaig a cap tele, ni ràdio, ni escric a El Periódico ni a cap digital. Però és maco veure que molta gent encara et té present com a tertulià i comentarista als mitjans (allò d’analista em sona tan cursi i, en la majoria de casos, tan forçat…!). I no us enganyaré que fa una mica de “morriña”. Una mica bastant, per moments, sobretot quan la gent em diu que m’hi troba a faltar… i també quan veus o sents segons què… quan les coses que passen es comenten com es comenten en certs espais, sense resposta. No ens enganyem: a mi el debat en tots els seus formats és una de les feines que més m’ha estimulat de sempre. Però és una etapa que he aparcat, i el cas és que a la vida cal ser conseqüent amb les teves decisions. I no me’n penedeixo.
D’altra banda, la tasca de director de Comunicació del PDeCAT és un estímul constant. Per la dificultat de la tasca encomanada i per la lluita constant contra els elements, molt especialment. La Marta Pascal em va llençar el guant l’estiu passat i jo el vaig recollir. El desafiament feia la fila de ser gros, i s’ha demostrat així amb escreix. El paper tot ho aguanta, també quant a la construcció d’equips, d’un relat, d’un posicionament i de mil i una coses més. Però quan això ho has de materialitzar en el món real i en un dels contextos polítics més convulsos que es recorden a Catalunya, mirant de dibuixar una línia recta muntat en un Shambala que mai no s’atura, llavors la cosa ja pinta més elaborada d’aconseguir. I en això estem.
El 12 de setembre, l’endemà del meu aterratge al PDeCAT amb el meu tàndem i cap de Premsa, l’amic Pep Rius, vam haver d’organitzar la roda de premsa de presentació d’una campanya del PDeCAT pel referèndum de l’1 d’Octubre que nosaltres ni havíem muntat ni sabíem en què consistia. Au, benvinguts al món! I llavors, la campanya, amb les seves peculiaritats i dificultats afegides. El brutal 1-O (en positiu i en negatiu). I després les setmanes de gestionar institucionalment i política el resultat d’aquella jornada històrica. DUI sí, DUI no. DUI suspesa o pura. Llavors, el desenllaç, el 27 d’octubre (per a més INRI, el dia del meu entranyable aniversari), la proclamació. I després, presó i exili per als membres del govern, 155, intervenció de l’autonomia, convocatòria de les eleccions… la campanya i els comicis del 21 de desembre. No és per dir-ho, però no sé si un dircom d’un partit s’ha trobat mai a casa nostra amb una tessitura tan “tranquil·leta” com aquesta en aterrar. En broma he dit a més d’un company de la facultat (el meu link imprescindible amb la meva vida anterior) que si el 2007 vaig llegir la meva tesi doctoral, aquest 2017 estic fent “opos” per a càtedra universitat enllà. (per cert que quin momentàs estan vivint els meus alumnes del Màster en Comunicació Política i Institucional de la BSM-UPF enguany!)
I si personalment el resum del 2017 es compondria de moltes coses, jo crec que, sens dubte, el meu 2017, professionalment parlant, es resumeix i culmina en la participació en la campanya de Carles Puigdemont i de Junts per Catalunya. La campanya Puigdemont per dins. Ha concentrat força el tot del món i de l’espai polític on m’he ficat. L’elaboració del logo, en una tarda de diumenge i mà a mà amb un dels companys de l’agència de publicitat. La construcció de la base d’una imatge corporativa d’una marca electoral que naixia a un mes d’unes eleccions. La gestió comunicativa de la integració d’un partit com el PDeCAT en una plataforma electoral com JxCat. Les trobades de feina preparatòries, en cap de setmana i a casa de qui seria la cap de campanya, primer 6 dels 13 membres que acabaríem conformant el Comitè Estratègic de can JxCat. Això i tot el que vindria després. Ruta a Brussel·les amb un casual i divertit compartir avió amb Pilar Rahola al costat de l’equip. La relació amb la premsa, d’aquí i d’allà. El curset accelerat de diplomàcia que ha tocat fer en aquest i a tots els nivells. Les reunions a les 8h del matí (diumenges inclosos, és clar) durant aprox un mes i jo sense tastar ni un sol dels boníssims croissants que algú de l’equip sempre s’encarregava de dur (perquè sé que les campanyes engreixen, i així hauria estat la cosa encara més dramàtica). La constatació de la importància de la logística i de la definició d’una estratègia encertada, a parts iguals. La nit electoral amb connexió constant amb el president Puigdemont via vídeoconferència per ordinador. I tantes i tantes coses…!
No puc més que sentir-me un privilegiat. No només per haver pogut contribuir a una campanya exitosa i excepcional. Recordava el cuquet aquell de guanyar contra pronòstic (i aquí per “guanyar” ja m’enteneu) de quan vaig participar quan era un pipiolo en la campanya d’en Jan Laporta a la presidència del Barça en 2003. Però això ho ha superat tot. Per les dimensions de la cosa i del moment històric, polític i social en què ha tocat fer-ho. I ara, un altre repte. De nou, no s’acaba un de bèstia que ja toca afrontar un altre de dimensions també importants. Caldrà materialitzar el resultat electoral amb una majoria parlamentària i amb un Govern que hi siguin fidels i que responguin eficaçment a les necessitats d’una ciutadania que Déu n’hi do els reptes individuals i col·lectius que també està havent de superar en els últims temps. Ningú va dir que seria fàcil.
Per la meva banda, tot això que us he apuntat del 2017 (i molt més que no puc explicar per raons òbvies, de prudència i de confidencialitat contractual) m’impulsa molt fortament a mirar de seguir fent aquest 2018 amb aquella alegria. Això que s’està construint en l’espai que descriu la centralitat política del país i l’independentisme és molt gros i està en un moment clau, determinant, de caixa o faixa. I a nivell de país, tots sabem què ens hi estem jugant. Així que, som-hi que no ha estat res.
Gràcies a tots els qui continueu seguint-me la pista per xarxes com Twitter, Instagram o Facebook, on (com aquí) vaig compartint allò que puc i que sé que els de la malaltada compol xaleu de veure.
Gràcies als qui m’heu fet confiança al més alt nivell, Marta i president Carles. Gràcies als companys d’equip de Premsa: Pep, Helena, Raquel, Mariona, Nerea, Sergi i un munt de professionalassos amunt i avall. Gràcies a l’equip de campanya, a l’estratègic i al logístic: Elsa, Albert, Jaume, Eduard, Ramon, Josep, Francesc, Damià, Jordis, Miquel Àngel, Clara, Roser, Magda, Pere, Ferran, Sònia, Lluna, Anna, Tià, Laia, Anna… i una bona colla més.
Ah, i gràcies als companys de la premsa, ara que tracto amb vosaltres des d’una trinxera diferent, però sempre des del respecte i la voluntat d’ajudar en la mesura que pugui. Sense premsa lliure i de qualitat no hi ha democràcia, i sense ella no hi ha partits. Tot i no ser-ne sovint gaire conscients, en això com a mínim som equip ;)
Seguim!
