-
- 17 gen
Un preocupant Puigdemont
En teoria no té ni dos anys de coll com a president, tot i que ell ja s’ha encarregat de puntualitzar que això dels divuit mesos serà només si pot ser. I poc que ha piulat ningú. No fa la fila d’allò que els nord-americans descriuen com “l’ànec coix“, un president dèbil i ja en temps de descompte en els dos últims anys del seu darrer mandat. Carles Puigdemont acaba d’arribar, en teoria amb data de caducitat, però els seus pocs fets i paraules d’aquests seus primers dies com a cap del Govern ja han servit per convèncer força propis i estranys que el més probable és que això no vagi així. És la victòria pòstuma d’Artur Mas, bo i sabent que ell té la intenció de no haver traspassat políticament. Perquè sí, encara té força per fer, sobretot en la reconstrucció de l’espai polític de Convergència, però, ¿com a cap de cartell també? Si el nou president qualla, no caldrà, i el primer a saber-ho serà Mas, que per alguna cosa el va triar.
I és així com Puigdemont preocupa. Preocupa un adversari que no l’esperava. Un PP i un Mariano Rajoy que han quedat netament desfasats i com fora d’època, ara també amb un nou president català, sense complexos, que va i el primer que en diu és que el gallec “és un president en funcions que fa declaracions en funcions“. I au. Sense despentinar-se (disculpin, no ho he pogut evitar). A Madrid hi ha preocupació amb Puigdemont, però també hi és a Barcelona, en aquest cas entre socis, companys de partit i adversaris més directes.
A Convergència, malgrat que el seu és encara un lideratge tendre i en potència, per l’expectativa que ha aixecat, i atenent a les circumstàncies, se sap que ell ha suposat un cop en sec als que ja anaven a tota màquina de cara a una successió que encara no es produirà. De cop ha emergit un inesperat primus inter pares. I de sobte, també, ha sortit un competidor d’entitat per a Oriol Junqueras i Esquerra. Allà també preocupa en clau de partit. Puigdemont, el seu discurs i el seu posat poden fer forat en un electorat fronterer, a més de desactivar certs prejudicis i recances que Mas mai va aconseguir conjurar malgrat tot.
I Puigdemont parla en tot moment del progrés social, del benestar de la gent, de la prioritat que són els ciutadans, d’aconseguir un millor marc polític que ajudi a millorar la vida dels catalans. I en l’entorn d’Ada Colau també preocupa, tot i que caldrà estar alerta als moviments de l’alcaldessa de Barcelona les pròximes setmanes. Té aquell instint com contingut de Puigdemont. No perdin de vista aquest tàndem institucional de Plaça Sant Jaume, perquè a més de preocupar són de sorprendre.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
