-
- 15 feb
Els Guardians de la Setmana (4)
La setmana passada, en el tercer lliurament d’aquest cicle de posts dedicats al món dels assessors de comunicació i estratègia, em vaig centrar en Jon Favreau, el jove cap de l’equip d’escriptors de discursos de Barack Obama que ara ho deixa per anar a fer fortuna a Hollywood. Aquesta setmana, dimecres, uns dies després, s’hi aturava a França Le Figaro, dedicant-li un retrat a la seva contra: “La plume d’Obama part pour Hollywood“.
Aquesta setmana em centraré en el món british, no sense abans apuntar-vos una peça que posa en valor el pes de la comunicació en l’exercici de la cosa pública en general i del lideratge en particular. Es tracta d’un interessantíssim article de Le Monde: “Révélations et déceptions du casting hollandais“. Nou mesos després de la formació del primer govern socialista de l’era François Hollande… com tenim els ministres? I a partir d’aquí, boníssima repassada i categorització dels interceptes en les següents categories: “revelacions”, “valors segurs”, “enigmes”, “desapareguts” i “problemes”. Resum de la cosa? Els qui saben marcar millor territori i comuniquen millor, van a l’alça. De calaix, oi? Bé, doncs queda clar que només sabent-ho no n’hi ha prou.
El català d’origen Manuel Valls (Interior) segueix essent un dels “valors segurs” (i a l’alça), junt amb Arnaud Montebourg (Reindustrialització). Proximitat al líder + bona delimitació del propi territori + bona capacitat de comunicació = èxit. A alguns els està costant més, com al mateix primer ministre, Jean-Marc Ayrault, de qui el text diu (en boca d’un cap de gabinet no identificat) una gran frase: “No som a l’exèrcit… Enlloc dels retrets públics i de l’autoritat, Ayrault hauria de tirar més de la persuasió”. Gran.
Però anem cara a barraca: món brit. M’hi ha fet aturar l’edició britànica de la revista GQ. Portada d’impacte amb foto maca de l’alcalde de Londres, el tory Boris Johnson. I titular que alegria-alegria segur que a David Cameron (company i rival seu de partit) segur que no li ha fet: “Boris! Britain’s first Bad boy Prime Minister“. Amb entrevista al protagonista, que encapçala (de nou) el rànquing que ha fet la revista sobre els 100 homes més influents del Regne Unit. Ell n’ha estat escollit el primer. El pobre Cameron queda en tercer lloc, just per darrere d’en Boris (1) i de Sir Jeremy Heywood (2), el Secretari del Gabinet, a qui es compara amb el mític Sir Humphrey Appleby, del Sí, ministre. Diu que ja li hauria agradat a Sir Humphrey tenir el poder de Heywood, que ha treballat amb tres primers ministres (Blair, Brown i ara Cameron), i que ha sumat al seu domini l’Oficina del Gabinet (junt amb la secretaria). El text diu que el primer ministre ha de buscar-lo a la recerca d’ajuda per moure’s al centre del poder.
Una altra peça clau (i que surt al llistat) en l’àmbit dels guardians del missatge del líder tory, en aquest cas no un alt funcionari sinó un company seu de partit: Grant Shapps (núm. 64), recentment escollit co-president del Partit Conservador, serà el responsable de la campanya electoral (que no s’albira llunyana). Va mentir sobre el seu lloc de naixement en uns fulletons electorals, tenia un alter ego com a professional guru de l’autoajuda, i es va saber que havia editat la seva pròpia pàgina en Wikipedia. Però ben a prop seu que Cameron el manté.
I a només dues posicions del primer ministre trobem en el llistat Andrew Cooper (a la foto del post), el Cap d’Estratègia de Downing Street. L’hereu de Steve Hilton (que va llençar la tovallola). Ha de mirar de fer remuntar la popularitat de la Coalició de govern i enfocar la nau conservadora amb bon rumb cara a la reelecció. Tasca difícil però no impossible. Ell, un ex enquestador (fan dels focus groups), sap detectar com pocs el pols del carrer. Sap que la major part del país encara dóna suport al pla del govern per reduir el dèficit. Però a la vegada també assumeix com a gran repte el convèncer als conservadors britànics que el primer ministre està en contacte amb la gent comuna (allà on piquen els laboristes, que treballen constantment per projectar Cameron i el seu equip com uns elitistes “nens de papà”). Ha d’esmolar el missatge. Gran repte, el seu. Gran influència, per descomptat. Al rànquing, més que la pràctica totalitat de ministres.
La setmana vinent, més.
